L'amic Mateu Valls, advocat laboralista de Girona i exseminarista, em va trucar a primera hora del matí del dilluns dia 5 d'octubre per manifestar-me la seva disconformitat amb unes paraules que havia escrit el periodista Pius Pujades en una crònica publicada a l'edició de Comarques Gironines. El títol de la crònica era Soldats, seminaristes i estudiants, i parlava de quan el seminari estava situat a la Girona vella i tenia al davant el convent de Sant Domènec convertit en caserna militar. Deia en Pius: «Soldats i capellans. El poder. Encara avui no tinc clar del tot si els soldats eren el braç armat dels capellans o els capellans feien la feina intel·lectual dels soldats. Tots defensaven el nacionalcatolicisme, això sí. Tots al servei d'una idea política emanada del cap del generalísimo, que entrava a les catedrals...» Res a dir del contingut de l'article en termes generals. Però a en Mateu li va saber greu, i en això, a títol personal també hi estic d'acord, perquè ho vaig viure, que es posés el seminari al mateix sac que l'Església jeràrquica. I sobretot, em diu en Mateu, «em va saber greu perquè no es fa justícia a una persona extraordinària, el rector del seminari, Damià Estela. En secret i jugant-s'hi molt, les idees que s'escampaven pel seminari tenien més a veure amb el que seria el Concili Vaticà II que no pas amb l'Església oficial que portava en Franco bajo palio. Al seminari de Girona es va estudiar català, d'amagat, quan encara ningú no s'havia atrevit a fer-ho. El rector Estela donava aixopluc a militants d'organitzacions obreres gironines, i la gent més progressista sabia que al seminari sempre hi tenia un lloc. Deixeu-me dir públicament que mossèn Damià Estela va ser proposat per a bisbe en gairebé totes les ternes que presentaven els estaments eclesiàstics oficials, i el seu nom era esborrat sistemàticament pel generalísimo». L'opinió d'en Pius era això, una opinió, i la de Mateu Valls n'és una altra. Com a defensor del lector, no crec que hagi d'intervenir en temes d'aquests, però m'ha semblat bé deixar-ne constància ni que sigui per mantenir viva la memòria d'una persona que si d'alguna cosa va renegar sempre va ser del nacionalcatolicisme.
Madrid i els Jocs Olímpics
L'Antoni Montellà, de Mataró, m'envia un correu en el qual diu: «Crec que el diari El Punt i el El 9 no han tractat bé la candidatura de Madrid a les Olimpíades del 2016. Hi ha molt de sarcasme i ironia fàcil, però es veu que hi ha una antipatia per Madrid gens dissimulada.» He demanat explicacions, i el director d'El 9 me les ha donat per escrit, i les passo a l'Antoni Montellà i als lectors en general. Diu Pep Riera: «La candidatura de Madrid per als Jocs de 2016 ens l'hem mirat des d'El 9 amb la distància ideològica i emocional que hi ha entre Catalunya i Madrid. I en les informacions prèvies sempre ens hem distanciat de les mostres de suport gens gratuït que institucionalment s'hi ha donat des de Catalunya. Creiem que aquest punt de vista es correspon amb el de la majoria de catalans que tenen els seus referents a Catalunya i que no simpatitzen amb campanyes de suport a una candidatura que qui la promou no vol gens bé a Catalunya. Sobre la qüestió de l'antipatia, nosaltres almenys hi posem ironia (i ens esforcem perquè no sigui de la fàcil) allà on d'altres només posen ràbia i menyspreu.» Intentant ser objectiu –ai, aquesta paraula sempre és perillosa– cal reconèixer que El 9 no va aplaudir mai la candidatura, que certament tenia unes connotacions polítiques clares, però tampoc no va estellar l'arbre mort. Com no s'aplaudeixen els resultats del Madrid, cosa que ells tampoc fan quan es tracta del Barça. Crec que la informació que es va donar era la correcta, però demanar que des d'El 9 es plorés quan es va tombar la candidatura seria demanar massa. També cal dir que en aquestes coses tampoc no hi ha unanimitat, i hi deu haver opinions de tota mena.
Han tallat les palmeres
L'Anna Petit, de Vilassar de Mar, m'envia un correu en el qual diu textualment: «Estic tan trista i enfadada que no voldria passar-me. Tornant de la feina he trobat que les palmeres de davant de casa, les de quasi tota la vida, les havien tallat a trossos; eren altes, grans, verdes, boniques...» L'Anna no es queixa que en aquest cas el diari no va donar la notícia, com sí s'ha fet en altres ocasions semblants. S'han tallat palmeres a centenars per culpa de l'escarabat morrut, tema recurrent del qual El Punt ha parlat molt sovint. Em diuen des de la delegació del Maresme que ho miraran. Anna, ho sento, veritablement t'enfonsa quan de cop i volta et desapareix alguna cosa que la natura ha fet créixer amb esforç i que donava vida només mirar-la.
Comentaris
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.