Un dels punts que més disfuncions creen en els lectors és la varietat i fins i tot les contradiccions en les informacions i en les opinions d'un mitjà periodístic. Quan algun lector es queixa d'aquestes diferències, la meva primera reacció és d'alegria. M'explico. Els que tenim ja una edat no podem oblidar la uniformitat dels mitjans de comunicació durant els llargs anys del franquisme. Hi havia diversos diaris però us puc assegurar que pràcticament era igual llegir-ne un que un altre. Les informacions estaven controlades des d'una central i els diaris feien meravelles per deixar entendre alguna cosa diferent, sempre minuciositats, ja que si la cosa era més seriosa actuava de forma implacable la censura. Per ser estricte, haig de dir que fins i tot en aquella època cada mitjà tenia unes peculiaritats que el diferenciaven d'un altre, però sempre sense sortir de mare.

Amb la democràcia tant els professionals del periodisme com els lectors vam respirar. Ara els mitjans són diferents, no hi ha cap dubte, i cadascun posa l'èmfasi en uns temes i conceptes que un altre no en farà ni cas.

L'Albert Dalmau, de Calonge, troba estrany que una mateixa notícia apareguda en l'edició de Comarques Gironines s'enfoqui de diferent manera en El Punt i en el Diari de Girona. Es tracta de la desaparició de la cartera de Palamós, que quan va aparèixer el nostre diari titulava: «Troben a Almeria la cartera que va desaparèixer fa més d'un mes a Palamós», mentre que el Diari de Girona titulava: «La cartera desapareguda a Palamós avisa un mes després que va marxar perquè volia.» Segons l'Albert, els dos diaris van «donar una versió dels fets radicalment diferent». En tot cas, caldria dir que els títols s'enfocaven de manera diversa i, com que m'agrada ser sincer, diria que en aquest cas el títol d'El Punt no era exacte del tot, ja que no la van trobar, segons després s'explicava perfectament en la redacció de la notícia, sinó que va ser ella que es va posar en contacte amb els Mossos d'Esquadra per resoldre problemes de documentació. Si analitzem, doncs, a fons els títols i les informacions trobarem diferències, sens dubte, en els diversos mitjans. I no parlem dels articles d'opinió, que aquí sí que la subjectivitat és total.

Aprofundint en el mateix tema, l'Antoni Montellà, de Mataró, m'escriu un correu per dir-me: «Continuo estant en desacord amb la posició d'El Punt i El 9 sobre la candidatura de Madrid 2016, i crec que la resposta del director d'El 9 corrobora el que jo denunciava.» El comunicant pregunta: «Què vol dir el Sr. Pep Riera, director d'El 9, quan parla de la distància ideològica i emocional entre Madrid i Barcelona? És que a Madrid hi ha tots els feixistes i aquí, tots els progressistes? He de recordar que Samaranch, president del COI i català, va tenir més d'un càrrec polític durant el franquisme?» Per a tranquil·litat vostra, puc afirmar que no era aquest el sentit de les paraules del senyor Pep Riera. Penso que el director d'El 9 es referia a distància ideològica conceptual entre Madrid i Barcelona pel que fa a la manera d'enfocar la vida, distància en la concepció de l'Estat, distància en el paper que han de jugar les institucions. No volia dir, i no ho deia, que els de Madrid són feixistes i els de Barcelona, progressistes. Com molt bé diu l'Antoni, a tot arreu hi ha de tot. Sóc conscient que aquesta segona vegada tampoc hauré convençut el nostre comunicant i ell continuarà pensant que la posició d'El Punt no va ser la correcta. És dolent això? La veritat, crec que no. Cada dia al matí m'agrada llegir els titulars i algunes informacions de diferents mitjans escrits, així com els enfocaments periodístics de les diverses emissores de ràdio i de canals de televisió. Només per posar un exemple, el titular d'El 9 de dimecres passat sobre la derrota del Madrid en la copa al camp d'un equip de segona B no haurà agradat a simpatitzants de l'equip blanc, com per exemple al meu amic en Xico, de la mateixa manera que no m'agraden a mi els que llegeixo en els diaris esportius madrilenys. Una vegada més pregunto: És dolent això? Per a mi la resposta és inconfusible, no. Crec que som els mateixos lectors, televidents o radiooients els que anem triant els mitjans que més s'adapten a la nostra manera d'enfocar la vida o a les nostres visions polítiques. Us puc assegurar, i només és un exemple, que si veniu a casa a qualsevol hora del dia o del vespre no trobareu connectada Tele 5. I no em contradic en el que he dit més amunt. M'agrada la varietat d'opinions, intento llegir articles d'opinió de gent que estan molt distanciats ideològicament del que penso i sento, però tampoc sóc tan masoquista per empassar-me les bestieses d'un Jiménez Losantos. Una de les coses que crec que fa bé El Punt és disposar d'un ventall de col·laboradors que veuen la vida des de vessants molt diferents, fins i tot contradictoris. És dolent per a la persona i per a la societat viure tancats en el nostre món sense intentar almenys escoltar els altres. I crec, sincerament, que aquesta és la feina que ha de fer El Punt, obrir horitzons; això sí, sense renunciar a uns principis bàsics pels quals s'ha lluitat durant 30 anys.