La crisi econòmica té moltes cares. Aquesta setmana, però, una dada ha fet ressorgir amb força una de les més dures: el nombre de persones sense sostre ateses pels serveis socials de l'Ajuntament de Barcelona en els darrers dos anys ha augmentat un 16%. De fet, el consistori barceloní calcula que unes 700 persones dormen al ras a la capital, un nombre que algunes de les entitats que treballen amb aquest col·lectiu incrementen fins a 900. L'estadística diu que en una gran metròpoli com Barcelona aquest índex no és gaire representatiu... Ara, a banda que set-centes o nou-centes persones que dormin al carrer són moltes, resulta que el nombre va a l'alça, i no a la baixa. Amb el suport adequat, les persones en situació d'exclusió social poden superar-la i estabilitzar la seva vida, i aquest procés es produeix malgrat les circumstàncies que fan incrementar la vulnerabilitat d'aquestes persones, com ara l'alcoholisme, una salut deteriorada i les malalties mentals. Ara, perquè això passi calen més recursos. L'Ajuntament ha augmentat, des de l'any 2005, de cinc a tretze el nombre de centres específics per a sense sostre. Però el que cal és, paral·lelament, incrementar els recursos assistencials per fer sortir aquesta gent del forat en què es troba. I aquí la crisi no hi ajuda. Mentre que els ajuntaments asseguren que la crisi no els ha fet retallar les ajudes socials, els treballadors socials denuncien que cada cop costa més aconseguir places d'alberg, que els menjadors socials tenen llista d'espera i que les subvencions estan congelades, i fins retallades. Cal, doncs, una reflexió profunda sobre com es pot evitar que el nombre de sense sostre augmenti i, sobretot, com es pot treure del forat els que ja hi han caigut.