El Departament d'Educació i els principals sindicats del ram (USTEC-STEs, CCOO, ASPEPC, UGT i CGT) van tornar a oferir ahir lectures diametralment oposades del seguiment de la vaga de mestres, la quarta que es viu a Catalunya en els últims anys. El govern el va situar a l'entorn del 20 per cent, mentre que els representants dels treballadors van elevar aquest percentatge fins més enllà del 60 per cent. Les versions facilitades per uns i altres són una mostra més d'un divorci cada cop més evident, que situa les xifres en un segon terme i que obliga a parlar de fracàs quan es tracta d'avaluar l'impacte d'aquesta vaga. I això és així per diverses raons.

En primer lloc, perquè no han quedat clars els arguments que van portar els sindicats a cridar els docents a exercir novament el seu legítim dret de vaga. L'aprovació del nou calendari escolar, un canvi reclamat des de fa temps per gran part de la comunitat educativa, apareix com un argument molt pobre per sustentar la necessitat d'intentar aturar el sistema. I la resta d'arguments esgrimits pels representants dels treballadors són gairebé els mateixos que els van portar a convocar les anteriors vagues.

La llei d'educació de Catalunya, que ha estat durant molt temps el cavall de batalla dels sindicats, és ja una realitat aprovada amb una sòlida majoria del Parlament que li garanteix, a més, un llarg recorregut. Als sindicats, que tant critiquen la poca capacitat de diàleg del conseller d'Educació, se'ls ha de demanar un esforç més gran per participar en la necessària millora d'un sistema que els espera i els necessita. Ancorats en l'immobilisme, només contribuiran a un fracàs que cap país no es pot permetre.