La distància de la realitat catalana respecte de la normalitat homologable a la resta de països democràtics es demostra periòdicament, i per desgràcia massa sovint, amb polèmiques que es generen al voltant de temes que en una societat adulta ni es plantegen, com per exemple la necessitat de conèixer la llengua d'un país per treballar en aquell país. Arran de l'anunci de l'aprovació d'un decret per tal que els professors universitaris que vulguin tenir plaça a Catalunya acreditin un nivell de competència suficient en el coneixement del català, el rebombori sorgit porta a pensar que darrere de l'oposició a una capacitació tan òbvia no hi ha altra cosa que una trista resistència corporativa o bé una aversió política intolerable.
La posició ferma d'alguns rectors, com el de la Universitat de Lleida i president de la comissió de política lingüística del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC), Joan Viñas, contrasta amb algunes veus que s'escuden en un absurd cosmopolitisme del saber per defensar el dret dels docents a desconèixer la llengua dels seus alumnes, uns estudiants que, cal recordar-ho, arriben a l'ensenyament universitari amb l'equivalent al nivell C de català. Els discutibles criteris d'excel·lència que exclouen per innecessari el domini de l'idioma no són altra cosa que bardissa argumental que no pretén altra cosa que tapar la mandra mental o la mala fe ideològica.
El decret del govern estableix un ventall prou ampli de mecanismes i fórmules per acreditar la capacitació lingüística. Un catàleg de facilitats que fins i tot causa un cert enrojolament tenint en compte que està adreçat a persones de contrastada excel·lència intel·lectual. Sigui com sigui, el govern de la Generalitat no pot caure en pressions ni cedir cap mil·límetre en l'aprovació d'un decret que no només és necessari per normalitzar la vida universitària sinó que és un pas més per situar la llengua d'aquest país on ha de ser, que no és cap altre lloc que la pura i simple normalitat.
Comentaris
La premissa del artícluo és errònia, sota el meu punt de vista: els idiomes de Catalunya són el català i el Castelo. Que és preferible que és coneguin tots dos, per descomptat: com a Bèlgica és preferible saber el francès i el flamenc o al Canadà el francès i l'anglès, o en galicia el galleda i el Castelo. I estic d'acordar que és perd molt de temps en els problemes lingüístics però sense imposiiciones ni exclusions. Pel que no estic d'acordar a aprovar la norma que és Preto.
Llegint (dins els límits del que és possible) el comentari anterior, em pregunto si té gaire sentit parlar del català dins la Universitat, si sembla que a fora està deixant d'existir.
El decret en qüestió és un altre cas de paper mullat, perquè s'exigeix acreditació i no s'exigeix que el coneixement acreditat de català es posi en pràctica a les aules. AQUEST PAÍS ESTÀ ACOLLONIT I FA LLEIS PERÒ SENSE FER-LES, no sé si m'enteneu.
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.