Ningú pot qüestionar que el conjunt de la civilització està en un moment clau pel que fa a la introducció i normalització de l'ús de les noves tecnologies (TIC) en tots els àmbits. Vivim un moment de profund canvi tecnològic que té diverses conseqüències: l'augment de la fractura entre els que accedeixen i els que no accedeixen a la tecnologia; l'abisme entre els anomenats «nadius digitals» –els que han nascut quan la tecnologia ja formava part de l'entorn– i els «immigrants», que són la majoria perquè la societat està envellida; canvien els processos de comunicació interpersonal; es transformen els mitjans de producció, fins al punt de fer caure economies senceres, etc. En aquest complicat context és on la tecnologia pica a la porta de l'ensenyament i demana tenir-hi el seu lloc. Aquests dies s'ha comprovat com la introducció de llibres digitals a les aules obre –per manca d'explicacions clares, cal dir-ho– un gran interrogant entre els docents: primer, perquè s'hauran de reciclar i, després, perquè la universalització de la tecnologia amenaça els idiomes en posició més feble; en el nostre cas, el català. Educació ha desmentit que el català surti perjudicat amb la introducció d'uns llibres que permeten que l'estudiant tingui accés als coneixements en tres idiomes (català, castellà i anglès). La Generalitat afirma que tutelarà el procés perquè el català no perdi pistonada. Això és el que cal demanar al govern. Encara més, la introducció de les TIC ha de ser una oportunitat per a la llengua. Les hem de fer servir per normalitzar més ràpidament l'idioma, per exemple, entre el col·lectiu de nouvinguts. Les noves tecnologies, ben usades, són una gran eina d'autoaprenentatge.