El català, una qüestió de país

Quan els representants parlamentaris de qualsevol país, davant un problema greu, passen per sobre de les seves legítimes diferències i es posen d'acord en un principi o en l'aplicació d'una política irrenunciable, els comentaristes parlen de pacte d'Estat. En aquests temps de crisi hem assistit més d'un cop a aquest cerimonial. És una forma de proclamar que hi ha coses a les quals no es renunciarà mai. Que tant és si governa un color o un altre: aquella política que es pacta no canviarà. Així es genera la confiança i es guanya el respecte.

Aquest és el missatge, nítid i sonor, que han donat cinc màxims representants del Departament d'Ensenyament (o d'Educació) d'aquest país. Ho expressa la consellera actual, Irene Rigau, però també el seu antecessor, Ernest Maragall, i alguns dels anteriors convocats per aquest diari. Aquesta unanimitat té un gran valor. Segurament que cada conseller té crítiques a fer als seus col·legues, però hi ha un principi en el qual tots estan d'acord: el català, l'única llengua pròpia de Catalunya, no es toca. Sota cap concepte, i menys encara amb arguments falsos.

Si a algú li estranya que hi hagi tanta bona entesa, que no busqui estranyes aliances polítiques. En té prou amb examinar el tarannà polític català. CiU i el PSC van ser capaços de fer un gran pacte per l'educació, que a Espanya es va intentar, inútilment, repetir. Catalunya té una llarga tradició de negociació i de pacte. És un sarcasme que Espanya, que sempre ha fet de la imposició la seva forma de relació amb Catalunya, l'acusi de practicar-la. Espanya, no Catalunya, ha convertit el català en una qüestió de país.