La presentació del full de ruta del primer ministre escocès, Alex Salmond, que ha de conduir aquest país britànic a decidir sobre la seva independència en un referèndum ha estat un model de pràctica democràtica exemplar especialment si es mira des del punt de vista de Catalunya, on qualsevol mínima reivindicació nacional és bandejada, criticada i amenaçada de males maneres cada cop menys dissimulades per l'històricament agressiu i intransigent nacionalisme espanyol.

El cas escocès i el català tenen algunes similituds però també moltes diferències i, un cop més, s'ha d'actuar amb prudència i distanciament a l'hora de traçar paral·lelismes. D'entrada, Escòcia forma part fins ara del Regne Unit gràcies a un pacte, mentre que Catalunya va ser derrotada per les armes i sempre més ha estat presonera d'un Estat que l'ha sotmesa a un estat de llibertat política vigilada i d'espoli econòmic sistemàtic, això quan no ha estat directament reprimida i castigada militarment.

Són dues històries, per tant, paral·leles però no pas coincidents, llevat d'un aspecte. En tots dos casos serà la força de la voluntat d'uns ciutadans la que acabarà decidint el futur d'un poble. A Escòcia ho poden tenir més ben encarat, perquè és probable que Londres accepti el procés i els resultats d'un referèndum. A Catalunya caldrà que l'independentisme vagi consolidant-se com a força parlamentària hegemònica. A cap país del món ningú li ha regalat la seva llibertat, però el context europeu és molt més estable que mai per fer passes decisives. A Escòcia no els espanta decidir. A Catalunya, de moment, hi ha cada cop més gent decidida.