El PSOE va escollir el quart secretari general d'ençà de la recuperació de la democràcia, en un congrés en què la votació per decidir entre Alfredo Pérez Rubalcaba i Carme Chacón va tenir un punt d'emoció perquè, tot i la inicial superioritat amb què havia partit el candidat guanyador, la seva rival va arribar al congrés amb serioses aspiracions de girar una truita que ja semblava coll avall del sector favorable a l'últim aspirant socialista a la cursa a La Moncloa.

Que el resultat hagi estat ajustat no vol dir necessàriament que el PSOE en surti dividit, ja que la distància entre els dos contendents cal situar-la únicament en un congrés on s'han mesurat les forces respectives dels contraris a un i els refractaris a l'altra. Un joc tàctic que, un cop decidit el guanyador, comportarà un més que probable replegament de bona part dels que donaven suport a una contendent que es presentava com a suposada alternativa de canvi a un cert oficialisme i que, per tant, ha aglutinat diferents sensibilitats no tant a l'entorn d'un lideratge sinó per fer caure de l'escambell un Rubalcaba que excel·leix en el control de les dinàmiques internes del partit.

Sembla clar que al congrés del PSOE s'ha imposat la sang freda dels calculadors que reclamen un tempo per buscar una renovació controlada en aquesta previsiblement llarga travessa del desert que només els desencerts del PP al govern podrien escurçar. Hi ha, també, la lectura en clau catalana o, més ben dit, en clau del PSC, que hauria donat suport en bloc a Chacón i que ara veu com la seva aposta tornarà a casa derrotada i després d'haver relegat qualsevol rastre de catalanitat.