La repressió duríssima dels estudiants de l'institut Lluís Vives de València, ordenada per les autoritats i executada de manera contundent per la policia, és una mostra de com fer front equivocadament a una protesta ciutadana. Un error induït, sens dubte, per la poca pràctica democràtica d'uns governants valencians acostumats des de fa anys a un nivell testimonial de contestació als carrers. El PP està convençut que els carrers valencians són seus (i les urnes, en bona part, li reforcen reiteradament aquesta sensació) i en aquest episodi de protesta no ha sabut reaccionar amb prou diligència i eficàcia. La contundència, en un sistema democràtic, és el pitjor remei per apaivagar els ànims encesos.

Fins i tot el govern estatal ha admès un excés de duresa en la resposta policial, i les informacions que han transcendit sobre el vocabulari dels comandaments, que es van referint als manifestants com “l'enemic”, són absolutament intolerables. És cert que, en les protestes, s'hi han acabat barrejant personatges amb poca cara d'estudiant, però les forces de seguretat ja haurien de saber que, en una situació de tensió, els elements desestabilitzadors hi fan cap. Tot plegat fa pensar que aquest capítol no es pot tancar sense cap dimissió o destitució, política o policial. Política i policial. Tampoc és una pràctica gaire comuna en la política valenciana admetre els errors i actuar en conseqüència. Però el clam popular d'ahir pels carrers de la capital valenciana no pot ser desoït. Calen explicacions, cal un compromís ferm d'esmena i cal prendre mesures perquè una simple protesta estudiantil no sigui atiada per la pròpia incompetència dels responsables de controlar-la.