Receptar no és el mateix que prendre

Les mesures de copagament farmacèutic presentades ahir per la ministra de Sanitat, Ana Mato, representen un canvi radical de concepte en el model implantat a l'Estat espanyol. Per primera vegada en democràcia, els pensionistes, depenent de la renda i amb un límit màxim, hauran de pagar una part del cost de la seva medicació. Aquesta és la mesura que crida més l'atenció d'un paquet de novetats que, també, facilitarà l'accés als medicaments als desocupats sense prestació, corregint un problema que hi havia actualment amb un sector desafavorit de la societat.

Les mesures, més enllà dels efectes reals quantitatius que puguin tenir sobre les economies familiars, i que caldrà analitzar un cop posades en pràctica, representen un canvi psicològic important en la percepció de la sanitat pública, un canvi que és previsible que s'aprofundeixi amb la revisió de la cartera de prestacions sanitàries i altres mesures que encara no es coneixen amb detall. D'entrada, no es pot pas qualificar d'essencialment negatiu el fet que els ciutadans ens fem coresponsables de l'altíssima factura farmacèutica actual. És, fins i tot, positiu si això acaba comportant una doble racionalització, la de la despesa i la de l'abús de medicaments.

Tots aquests beneficis, tanmateix, no justificaran les mesures adoptades si aquestes acaben perjudicant els col·lectius socials més febles. I feble vol dir tant aquell que no té prou recursos com aquell que no està preparat per assumir de cop i volta canvis d'hàbits profunds. Cal, per tant, que l'aplicació es dugui a terme de manera justa, però també pedagògica i senzilla per a la gent gran.