El règim dictatorial de Síria, en mans de la minoria alauita, sempre ha resolt els problemes interns amb la repressió. Així va actuar Hafiz al-Assad, el pare de l'actual dictador, Baixir al-Assad. I així intenta posar ell fi a una protesta que mou la majoria de la seva població. Però les circumstàncies han canviat molt en unes dècades, i els exasperats per la crisi, sunnites, són ara una gran majoria. Per això van iniciar el 26 de gener de l'any passat una protesta. No volien concessions, sinó un canvi de règim.

Els aliats occidentals no intervenen perquè o bé estan preocupats per la seva pròpia crisi, com és el cas de la Unió Europea, o bé tenen eleccions a les envistes, com passa als Estats Units. I els aliats també tenen por del que pugui passar si Al-Assad cau. Temen un altre règim semblant al de l'Iran. Després del més que previsible fracàs de l'ONU, presonera d'una Rússia i una Xina convertides en aliades de conveniència de Síria, la sortida més segura és la regional.

És a dir: Turquia, ja que les altres potències amb aspiracions –la sunnita Aràbia Saudita i la xiïta Iran– estan enfrontades entre elles. Síria i Turquia comparteixen 800 quilòmetres de frontera. El règim sirià tem la reacció d'un país membre de l'OTAN, però també sap que Turquia manté grans relacions comercials amb Síria. I, per si amb això no n'hi hagués prou, té un as a la màniga: Al-Assad podria utilitzar els kurds de les seves fronteres per causar problemes als turcs. Turquia aspira a convertir-se en la gran potència regional per assolir l'estatus de soci imprescindible per a Europa. Erdogan, abans partidari de la negociació, està canviant de parer. El temps d'Al-Assad s'acaba.