L'Estat espanyol està intervingut des de fa dos anys, però Rajoy, com Zapatero abans, sembla que no se'n vulgui adonar. Potser perquè així es fa la il·lusió que l'Estat espanyol manté la sobirania. Però cada dia tenim proves que aquesta sobirania està, en el millor dels casos, limitada. Al full de ruta que se segueix els últims mesos hi ha totes les mesures dissenyades per Europa: prohibició constitucional de superar un determinat dèficit, augment d'impostos i de taxes, pagar més per uns serveis que empitjoraran, reducció de salaris i, en el futur, limitació de pensions i prestacions públiques. Tot per acomodar-se al principi que el nivell de vida s'ha d'adaptar al que es pot pagar.

Una de les mesures que inclou el full de ruta d'Europa i a la qual el govern espanyol s'oposava és la creació de l'anomenat banc dolent. És a dir, una institució que assumiria tota la cartera immobiliària incobrable de les entitats financeres que han estat o seran rescatades. Així, els balanços quedarien nets i també sabríem, millor que amb qualsevol auditoria de cost milionari, la dimensió exacta del forat.

Aquest sanejament de la banca és una condició necessària però no suficient perquè el crèdit torni a fluir. Per aconseguir aquest objectiu calen mesures addicionals. Per tant, el govern espanyol s'equivocarà greument si intenta vendre la idea, a la qual abans s'oposava, que amb aquesta operació n'hi haurà prou per restablir la salut del sistema financer. Sobretot perquè l'operació tindrà el seu cost en més sacrificis socials. Per aquest motiu, els espanyols i els catalans es mereixen explicacions clares i sense els eufemismes en ús.