Final d'etapa en un camí que continua

La via cap a l'estat propi va passar ahir l'última estació en què encara era possible variar el rumb cap a un futur immediat en què fos possible un encaix de Catalunya en el marc espanyol. Després d'una setmana llarga en què la resposta espanyola oficiosa a les reivindicacions nacionals catalanes han estat el menyspreu i l'insult mediàtic, el silenci presidencial i l'amenaça reial fora de to, Mariano Rajoy va acabar de trencar les amarres entre Espanya i Catalunya. La intransigència total i absoluta, el menysteniment de fer sortir Alícia Sánchez-Camacho a respondre i fins i tot la fredor de la rebuda ranegen no tan sols la falta de talla política, sinó fins i tot la més absoluta manca d'educació. Una reacció a la defensiva que demostra poca cintura però que també és símptoma del desconcert que hi ha en aquests moments a Madrid per una reacció catalana que ningú no havia previst seriosament.

El menyspreu i la prepotència porten a abaixar la guàrdia a l'hora de preveure els esdeveniments, i des de l'Estat espanyol s'han vist superats pels moviments populars, tot al contrari que a Catalunya, on el president del país s'hi ha posat al capdavant. No es pot menystenir la força de l'Estat espanyol per fer fracassar el camí de Catalunya en l'assoliment de la seva independència. Tanmateix, és important portar bé tot allò que es pot controlar des de Catalunya, especialment la responsabilitat política dels partits i l'exemplar comportament ciutadà que hi ha hagut fins ara. El president no va tocar ahir el pedal del gas perquè cal entrar sense fer cops de volant en la recta decisiva que marcarà la inevitable convocatòria d'eleccions. Hi ha ganes de votar. Només falta la data.