Editorial

Cultura i incultura democràtica

La Gran Bretanya va viure ahir una data històrica amb la signatura del primer ministre, David Cameron, i el cap del govern escocès, Alex Salmond, de l'acord que permetrà als escocesos decidir en referèndum si volen continuar pertanyent a l'estat plurinacional britànic o bé volen constituir-se en un país independent. El pacte assolit ahir no només és una autorització sinó que comportarà la transferència dels poders necessaris a Edimburg perquè pugui convocar la consulta lliure de traves legal. A ningú ha de sobtar que els britànics facin un exercici de democràcia d'aquesta mena, tot i que no es pot menystenir el fet que rere la suposada magnanimitat de Londres hi ha la confiança que els escocesos escolliran quedar-se. Tant li fa, perquè en l'exercici del dret a l'autodeterminació l'important no és tant el resultat com la garantia que aquesta llibertat d'elecció es pot exercir.

El mateix dia que el primer ministre britànic anunciava la cessió de competències constitucionals a Escòcia i afirmava solemnement que no es podia obligar ningú que no ho volgués a continuar a la Gran Bretanya, el ministre de torn espanyol, en aquest cas Alberto Ruiz-Gallardón, tornava a reiterar l'obsessió espanyola per l'immobilisme constitucional i apel·lava als drets de propietat política per negar la sobirania de Catalunya. Dos models, dues realitats, que enfoquen el futur dels seus ciutadans de manera diametralment oposada, un basat en l'exercici de la democràcia, l'altre fonamentat en el control de la democràcia. L'Estat espanyol fins ara només ha demostrat la seva enorme debilitat intentant retardar o evitar l'inevitable, el triomf de la voluntat popular.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.