Una protesta que cal interpretar

La vaga general convocada ahir per protestar contra les polítiques oficials d'austeritat a tot el continent europeu va tenir un seguiment irregular i difícil de quantificar objectivament, però una resposta important en les protestes organitzades al carrer. Un fet que demostra que, al marge del grau d'acord o desacord amb la fórmula de la vaga general com a eina de pressió, la ciutadania està arribant a uns nivells d'incomoditat que fan necessàries vies per expressar el malestar i la protesta. Sortir al carrer de manera massiva, com ja s'ha vist en els últims mesos a Catalunya, és una manera de forçar els polítics a dissenyar canvis en sintonia amb la majoria social. Una altra cosa és que la magnitud de la protesta d'ahir es pugui comparar amb l'última gran manifestació als carrers catalans, i la prova més palpable és que els partits que van donar suport a la mobilització d'ahir quedaran lluny d'obtenir una majoria representativa a les urnes en les imminents eleccions que s'han de celebrar al país.

La desconnexió evident entre el malestar social i el suport electoral de les formacions que intenten liderar aquest sentiment d'indignació no pot, tanmateix, portar a subestimar el corrent de fons de desconfiança en la política que això pot generar. És cert que a Catalunya la via sobiranista ha sabut enllaçar amb força encert la reivindicació nacional amb l'esperança d'un país socialment més just. Però aquest missatge no pot quedar simplement en el terreny de la consigna o l'estratègia electoral, sinó que ha de comportar una reflexió real i una reorientació de les polítiques públiques que permetin demostrar que la lluita de Catalunya és una via de millora del benestar general.