Divideix i venceràs

Un dels exercicis que sovint es fa en grups de persones és mostrar-los un dibuix en què hi ha una dona. Els participants l'han de mirar un segons i no dir res fins que se'ls pregunta. Al cap de poc temps de mirar-la, es treu el dibuix i es demana a cada participant que descrigui el dibuix que hi ha vist. Uns descriuen una dona jove i guapa, i d'altres, una dona vella i desdentada, semblant a Doña Rogelia. Tothom ha mirat el mateix dibuix i no tothom hi veu el mateix. Passa el mateix amb la frase del títol d'aquest article, atribuïda a Juli Cèsar. Els uns hi veuen que la divisió ens fa perdre oportunitats i força, mentre que pels altres, com la ciència de la computació, és una estratègia per resoldre problemes difícils i complicats que consisteix a dividir un gran problema en petits problemes i, així, són més fàcils de resoldre.

En el moment actual de la campanya electoral ja s'han dibuixat clarament els dos pensaments; els unionistes, que creuen amb les bondats d'allò que és gran per resoldre els problemes i els que creuen en el poder del més petit. El 1991, un dels economistes més influents, Rober J Barro, va publicar al Wall Street Journal un article de referència en què teoritzava sobre l'eficiència dels estats petits.

Aquestes dues concepcions entre el gran i el petit han entrat de ple en la campanya electoral, i en apropar-nos a l'última setmana abans del dia de la veritat, un nou element, per altra banda esperat, ha aparegut: la guerra bruta. Ja no n'hi ha prou amb les mentides, ni amb l'engany, ni amb la por, ni amb l'insult, per neutralitzar allò que sembla imparable. Comença a aparèixer l'estratègia següent: si no el pots convèncer, l'has de destruir. El petit problema per tenir èxit és que malgrat que tots els unionistes s'uneixin en aquest objectiu, al davant hi tenen un líder que no s'arronsarà i, a més, el procés depassa, de molt, el mateix líder. És un procés majoritari de la societat catalana que vol ser consultada.

La primera vegada que van intentar aquesta estratègia vam perdre un banc català i, per tant, un potencial econòmic català molt important, però una vegada més, Catalunya va sobreviure tot i el potencial destructiu que van emprar i, com ara, l'ajut de gent nostra –alguns dels quals, fins i tot–, havien estat en nòmina de Banca Catalana.

Queda clar que no m'agraden els missatges dels unionistes en què ens adverteixen dels mals de l'economia catalana fora d'Espanya però tampoc no m'agrada quan es diu que amb la independència no tindríem cap problema. És cert que tindríem un problema més petit perquè només tindríem el nostre, i per tant, més fàcilment resoluble, però també tindríem problemes. L'entorn ens condiciona. Però treballaríem, ens esforçaríem i fins i tot ens sacrificaríem per un futur nostre molt millor. Hi ha dues raons per aquest optimisme: el nostre problema seria més petit i vull pensar que reconstruiríem un país de bell nou, amb valors més propis del que sempre van ser els nostres.

Per fer-nos un futur atractiu dins Espanya, hem vist que els unionistes tenen pocs arguments però el futur espanyol encara és més negre. La Unió Europea (UE) ja prepara els pressupostos per al període 2014-2020, i la proposta de reducció dels ajuts regionals i agrícoles que ha fet el president del Consell Europeu, Herman van Rompuy. Si s'aprovar, suposa que Espanya perdi 20.000 milions d'euros: 11.700 milions d'euros per la cohesió social i 8.300 milions per les polítiques agràries, i si a això hi afegim que per primera vegada Espanya serà contribuent net a l'UE, el futur no deixa gaire espai per l'optimisme.

Si tenim en compte que aquests ajuts van bàsicament a les comunitats del sud d'Espanya, entendrem el seu nerviosisme per com els poden quedar les finances amb una sortida de Catalunya. El nostre futur immediat no serà fàcil ni amb ells ni separant-se'n, però des dels últims tres-cents anys, tenim la primera oportunitat de fer que el nostre futur no sigui el que era.