L'impacte d'una marxa inesperada
La inesperada renúncia de Benet XVI trenca amb una tradició no escrita que obligava els papes a romandre a la cadira de sant Pere fins a la mort. Però Benet XVI ha estat honest amb ell mateix i amb els milions de catòlics de tot el món: no se sent amb prou forces per seguir exercint el seu magisteri, i per això plega. La renúncia del pontífex, un reputat intel·lectual i teòleg, més disposat a entendre Catalunya que no el seu antecessor, tindrà conseqüències directes en el futur de l'Església. En primer lloc, ha agafat a contrapeu els cercles més retrògrads que aspiren a controlar del tot la cúria i que potser no tindran temps per reorganitzar-se. A més, influirà en la tria del successor, ja que el col·legi cardenalici li és fidel. Però, sobretot, la ruptura de Benet XVI amb el costum d'exercir el papat fins a la mort ha de servir com a exemple.
Benet XVI ha tingut un pontificat desigual. Va conduir bé l'escàndol de la pederàstia, però alhora ha acabat de liquidar les restes del concili Vaticà II. Benet XVI, tot i ser un papa dialogant, ha culminat el viatge cap a l'ortodòxia iniciat també pel seu predecessor. Els teòlegs discrepants o han marxat o han callat. Alhora, ha limitat els poders de les conferències episcopals i ha augmentat el pes específic de Roma. Ha impulsat el diàleg ecumènic però deixa sense solució l'encaix de la dona i la igualtat de drets dins de la litúrgia eclesial. Aquesta i escoltar més les bases de l'Església han de ser dues qüestions principals per al seu successor. Però tot fa pensar que no hi haurà grans canvis, sinó que el futur papa serà un continuador del pensament de Benet XVI. Tant de bo que això inclogui el manteniment de l'entesa de la realitat nacional de Catalunya.