Ciutadania al límit, país al límit

La jornada reivindicativa del Primer de Maig va remarcar ahir de manera molt especial la situació límit a què està arribant bona part de la ciutadania catalana després de cinc anys llargs d'una crisi econòmica de la qual encara no s'albira la sortida ni l'apaivagament, sinó tot el contrari. L'economia catalana està greument ferida i la política catalana està bloquejada per part d'un Estat que ha prioritzat l'ofec imperialista al benestar dels que considera, contra la voluntat de la majoria, ciutadans propis, però que explota com a colonitzats.

En aquesta situació és urgent que tots els agents socials, econòmics i polítics s'organitzin en un front comú on conflueixin les prioritats socials i les nacionals, que en el fons són les mateixes, perquè si el futur d'una Catalunya lliure és incert, la certesa sobre les conseqüències catastròfiques de la continuïtat del país a l'Estat espanyol és absoluta. En aquests moments difícils cal rebatre, sobretot, la demagògia d'aquells que consideren que les aspiracions nacionals són una excusa per renunciar a les millores socials. Cal combatre aquesta idea perquè no és certa i perquè aquells que la sustenten no tenen cap altra alternativa que generi esperances, il·lusió i perspectives de millora. Els treballadors catalans, i això inclou els cada cop més milers de treballadors que busquen feina perquè no en tenen, són cada cop més conscients que cal treballar per una societat i per una redistribució de la riquesa que comenci per poder controlar la pròpia riquesa que és capaç de generar el país. L'hora és greu i la dispersió i contraposició en l'orientació dels esforços no farà altra cosa que aprofundir una situació de col·lapse totalment insostenible.