Liquidar la llei de la dependència
La llei de la dependència, aprovada a finals del 2006, va aixecar grans expectatives que han acabat convertint-se en frustracions. I tot pel finançament. Des d'un bon inici es va posar en evidència que la norma, molt ambiciosa, no estava dotada dels fons necessaris per tirar-la endavant al cent per cent. La llei, ideada pel PSOE en temps de bonança, preveia que el govern espanyol es faria càrrec d'un 50% dels costos de la seva aplicació i que la resta seria responsabilitat de les comunitats, però la realitat ha estat una altra, i governs com ara el català han acabat finançant-ne un 80%.
El PP, poc entusiasta amb la llei, ha anat reduint les prestacions i els ajuts previstos, ha augmentat el percentatge del copagament dels serveis. Per acabar d'adobar-ho, ara ha fet saber a Brussel·les, gairebé d'amagat, que retallarà en més de mil milions el pressupost per a la dependència. Un cop de gràcia a la llei en un moment en què la crisi ha deixat desemparades moltes famílies i quan, precisament, mesures com les que preveu la llei són les que permeten que atenguin els dependents en condicions.
El govern espanyol ha de complir els compromisos que ha adquirit, i el que no té sentit és canviar les regles del joc sense haver-ho comunicat, discutit i pactat amb els afectats. Si la llei és massa ambiciosa i necessita ser reformulada, això ha de ser fruit del diàleg polític i social. Però, mentre això no passi, no es pot jugar amb la dignitat dels dependents i les seves famílies. Sobretot d'aquelles que disposen de menys recursos. No estem només davant d'un problema econòmic; es tracta, sobretot, d'un problema social.