Un gran pas pel futur de Catalunya

La primera reunió, ahir, del Pacte Nacional pel Dret a Decidir és la magnífica imatge de com està canviant el nostre país, i la prova que, si no defallim, algun dia serem els propietaris del nostre destí. Des de l'Espanya ancorada al segle XIX es desqualifica aquesta iniciativa. ‘Quimera', ‘delirio', ‘deriva', ‘nazis', són alguns conceptes que s'associen al procés amb voluntat denigradora, sempre guarnits amb les campanyes de la por i del joc brut. Quan l'únic que demana Catalunya és el dret a decidir; és a dir, a ser preguntada sobre el seu futur polític i social. ¿No és això un principi bàsic de la democràcia?

Fa una trentena d'anys, l'independentisme estava circumscrit a una ideologia concreta. Eren els temps en els quals molts confiaven que Catalunya podria encaixar, per fi, en una Espanya democràtica. La confiança va morir el 1981. Però ara aquesta sensibilitat independentista ha impregnat tota la societat, de manera transversal. Hi ha independentistes en moltes ideologies –amb excepcions– i en gairebé totes les classes socials. La idea ja no fa por, sinó que il·lusiona. Per això una quarantena d'entitats, associacions i grups polítics participen en la iniciativa. Amb el desig de pluralitat i de sumar més voluntats.

El procés és imparable. El Pacte Nacional pel Dret a Decidir no és un invent artificial teledirigit des
del poder, com es desitjaria a Espanya, sinó que és una iniciativa que recull el sentir creixent de la majoria del poble de Catalunya. La reunió d'ahir va ser un pas notable i no és el final del viatge, sinó una etapa molt important. Entre altres coses, perquè oficialitza el procés, tot comunicant-lo al president d'Espanya, Mariano Rajoy.