El món ha vist què vol Catalunya

Catalunya va aconseguir ahir una mobilització que supera qualsevol convocatòria anterior al país i que alhora marca una fita internacional entre els pobles que mostren democràticament, i de manera pacífica, les seves reclamacions. La Via Catalana va ser ahir un exemple de civisme, una demostració de capacitat organitzativa i una crida a la política, d'aquí, d'Espanya i del món, perquè es doni veu a les urnes a un poble que vol assolir la seva plena sobirania per decidir com i amb qui construir el seu futur. No hi pot haver pausa, hi ha una multitud que espera. L'èxit impressionant de la Via Catalana per la Independència interpel·la la política, un any després de la primera gran mobilització per l'Estat propi, per tal que aporti una resposta a la voluntat d'un poble conscienciat, motivat i vigilant d'un procés que no es pot demorar gaire temps. En depèn
la supervivència d'una nació i el benestar ciutadà.

D'aquesta memorable experiència col·lectiva se'n poden extreure quatre conclusions objectives i irrefutables. En primer lloc, la participació ha estat massiva i molt més precisa a l'hora de quantificar, perquè el sistema d'inscripcions i l'extensió de la cadena humana ha pogut posar un mínim, el de 400.000 persones, que ahir es va veure que va quedar desbordat, molt desbordat. La segona dada objectiva és que el lema sota el qual més d'un milió i mig de catalans es van donar ahir les mans era Via Catalana per la Independència. Hi pot haver matisos i diferents sensibilitats i graus de simpatia, però és indiscutible, i aquest és el tercer punt que cal destacar, que actualment no hi ha cap altra idea política a Catalunya capaç d'aglutinar un nombre tan alt de voluntats.

El suport massiu, la independència com a lema, i l'absència d'alternatives tan engrescadores porten a una última conclusió, determinant i inapel·lable: si algú vol intentar rebatre aquestes evidències o desmentir-les, només ho pot fer comptant-ho a les urnes. El poble català hi està disposat i ho espera.