Després d'una tornada de vacances en què la classe política va experimentar el paroxisme de la immediata sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l'Estatut, ara tornen a bufar els vents d'un altre retard, malgrat que la presidenta del TC, María Emilia Casas, va assegurar fa poc que la sentència estaria a l'octubre. No ve d'aquí. Després de tres anys de retards injustificats, el TC ha quedat deslegitimat per emetre una sentència que, a més, pot anar en contra d'allò aprovat pel Parlament i les Corts espanyoles i que va ser posteriorment ratificat en referèndum pels catalans. Paradoxalment, el Tribunal té la màxima responsabilitat de dictaminar sobre una llei fonamental per a l'equilibri de l'Estat quan l'organisme com a tal està vulnerant la Constitució. Dels dotze membres del Constitucional, només la meitat compleixen el que marca la llei. Un ha estat recusat, un altre és mort, i n'hi ha quatre que fa dos anys que haurien d'haver deixat el càrrec. Sis sobre dotze. A la legitimitat moral s'hi ha d'afegir ara la legal. Cap país amb una mínima seriositat hauria permès que la situació arribés a aquest extrem de descrèdit. La responsabilitat és, un cop més, dels dos partits majoritaris a l'escena espanyola: PSOE i PP. La renovació del Tribunal està condicionada per la manca d'acord dels dos principals grups parlamentaris espanyols. Ningú vol renunciar a la seva quota de govern, que és la que manté l'equilibri entre magistrats progressistes i conservadors en el Constitucional. Esquerra ha proposat, hàbilment, una drecera: inhabilitar el dret de vot dels jutges que ja haurien d'haver plegat. La majoria és en mans de Zapatero; si no l'exerceix és perquè ja li està bé que els catalans tinguem la por al cos.