Han quedat enrere els temps en què els locals parroquials eren molt més que espais de trobada religiosa dels pobles i ciutats. Exercien com a centres cívics en uns anys en què els poders públics eren de tot menys cívics. Aquell paper substitutori l'Església catòlica és cert que el va fer voluntàriament, però tampoc no és gens desencertat pensar que l'opció responia a la voluntat de situar-se a prop de la gent, dels seus problemes i de les seves necessitats. Han quedat també enrere els temps en què la cúria catalana liderava, emmordassades o porugues altres instàncies ciutadanes, la defensa de les llibertats nacionals. També voluntàriament, però, cal suposar, buscant, i rebent, la sintonia de l'entorn. Han passat molts anys i ara l'Església, mancada cada cop més de líders compromesos nacionalment, marca les distàncies respecte dels anhels de democràcia i sobirania del poble català, tancant, per exemple, com fa el Bisbat de Girona, les portes dels seus locals per fer consultes populars per la independència. La societat catalana fa temps que s'allunya d'una Església catòlica que, en resposta, no fa altra cosa que alimentar els arguments que justifiquen aquest aïllament.