Després de 30 anys d'aparent i fictici autogovern, els ciutadans de Catalunya es preguntaven, des de la perplexitat, de què ha servit tot aquest procés de ballar la yenka de l'un-dos-tres, un pas endavant i tres enrere. Víctima de l'asfíxia financera premeditada, del 23-F, de la LOAPA, de la legislació d'àmbit general, del Tribunal Constitucional, dels organismes autònoms de l'administració central, de la Renfe, de l'Adif, d'Aena, dels monopolis i les concessionàries de serveis públics o peatges, de la companyia Iberia i dels còmplices locals que, a canvi de les molles del banquet, actuen de moro amic a la colònia, entre tots i un llarg etcètera suplementari han aconseguit rebaixar-nos al 9è lloc en el rànquing de les autonomies pel que fa a la renda familiar disponible, després d'impostos i de transferències. I ens han deixat a tots estabornits, acomplexats per la pèrdua de l'autoestima i convençuts que som un desastre sense pal·liatius i que els nostres líders polítics són una colla d'inútils incompetents. I que, a més a més, els nostres fills, si han estudiat i s'han preparat per als reptes del futur i volen trobar feina, se n'hauran d'anar a viure a Madrid o a d'altres països estrangers. Tot plegat, perquè els nostres financers només fan el drenatge de l'estalvi català per endur-se'l a la capital del Regne i perquè els nostres empresaris no es poden equiparar als grans exponents del capitalisme centralista i madrileny.

Les coses, però, no són tan senzilles ni són ben bé el que semblen o allò de què es vanta, tan fatxenda, l'oligarquia de la vila de l'ós i l'arboç. Sense anar més lluny, el 4 de novembre del 2009, és a dir, la setmana passada, el Banc d'Espanya va publicar el seu informe d'estabilitat financera sense que des dels mitjans de comunicació tan dòcils amb els governants, els banquers i sobretot els caixers, se n'hagin fet gaire ressò. Han tocat una mica la trompeta, però amb sordina, i no han ressaltat que l'informe detecta dues entitats financeres en situació de risc «molt greu» i sis més en situació molt «preocupant». La causa, naturalment, és l'exposició al sector immobiliari que afecta tant els petits com el «massa grans per fer fallida». Recordem, per exemple, que en un sol episodi La Caixa i Caja Madrid van concedir un crèdit de 1.000 milions d'euros cadascuna a una empresa (Martinsa-Fadesa) que, en aquella data, ja era públic i notori que era irrecuperable. Per cert, tot repassant, fa poc temps, el gran llibre Principii di scienza della finanza que l'any 1955 era llibre de text a la facultat, vaig recordar la figura de l'autor, Luigi Einaudi, gran autoritat acadèmica i, després, un prestigiós president del Banc Central i Institut Emissor de Moneda d'Itàlia.

I, ves per on, ara el trobo citat per Carlo Alberto Brioschi, que transcriu el següent fragment de les seves Prèdiques inútils: «El banquer que concedeix diners dels impositors a qui no està en condicions de tornar-los, malversa béns aliens i ha d'acabar a la presó...»

Per tant, no és cap novetat que, sobretot a Itàlia, el govern efectiu de moltes empreses estigui en mans d'entitats de crèdit que, sovint sense informar els seus clients, disposen dels seus estalvis amb tota la desimboltura i ajuden empreses a punt del daltabaix fins al límit de la sostenibilitat. En tot cas, el Banc d'Espanya ha encès el llum d'alerta sobre una morositat disparada i avisa que això es menjarà la totalitat dels marges de benefici d'un any sencer del conjunt del sistema financer. Ens trobem, per tant, davant d'un risc sistèmic que, tal com diu literalment el Banc d'Espanya, «se situa fora de qualsevol nivell raonable i de qualsevol experiència històrica internacional coneguda». Què se n'ha fet d'aquell discurs triomfalista de Zapatero quan presumia de tenir el sistema financer més sòlid del món que ell, en llengua cursi, anomena la «comunitat internacional»? Doncs, ja ho veuen, a l'UVI. De moment només la Caja de Castilla-La Mancha ja s'ha empassat 5.800 milions d'euros a fi de tapar els forats que, amb la benedicció del president Hernández Moltó (aquell del «míreme a los ojos, señor Mariano Rubio»), han causat vuit promotors locals, el pocero de Seseña i aquell Roca que era el cervell de l'operació Malaya. En una propera ocasió espero continuar comentant la punxada del capitalisme madrileny que ens tenia tan obnubilats, fascinats i desmoralitzats.