Moltes institucions esmercen temps i diners, a través de gabinets de comunicació, per construir-se una imatge pública. I hi ha persones i personatges que l'aconsegueixen, sense esforç de cap tipus, en un temps rècord. Una d'aquestes persones és l'actual titular del Bisbat de Girona. Per als qui no dominem l'escenografia ni les lleis organitzatives i protocol·làries de l'Església catòlica, el Bisbat és un submón opac, masculí i paral·lel. Vivim la nostra vida quotidiana ignorant-lo. Són comptades les ocasions de coincidència amb l'activitat del bisbe, però sempre havien estat trobades amables, com la d'aquells veïns que no han intercanviat mai més de tres frases però que no dubten a ajudar-se a pujar les bosses del súper, o a subministrar- se un ingredient culinari.

Però vet aquí que el nou bisbe ha irromput en esferes properes a la nostra: protagonitza, maldestre, la processó de Setmana Santa; vol reconvertir al culte peces patrimonials catalogades, ignorant els protocols de seguretat de la Generalitat; intenta imposar una moral victoriana i rància a l'esplèndida trajectòria del Museu d'Art; prohibeix utilitzar locals parroquials per a reunions i consultes populars. ¿D'on ve aquesta voluntat de tornar a bastir altes muralles entre l'Església i el poble?, de recuperar estretes i sectàries visions que a l'Església catalana semblaven superades? Hi ha qui opina que la falta de vocacions religioses comporta que les figures visibles de la jerarquia ja no siguin models d'excel·lència. Hi ha qui opina, en contra, que la tria no té res de gratuïta. S'ha dit que la paraula cultura està en perill de quedar-se només amb la seva arrel i esdevenir, restrictivament, «culte» en la terminologia del Bisbat. Tancar la llibreria Les Voltes per ampliar la llibreria diocesana pot arribar a ser-ne una prova.

Costa entendre el canvi brusc en l'estratègia, i més encara l'agressivitat i la falta d'empatia envers el ramat. La cultura i les reflexions democràtiques pertanyen, sembla, només al poble. El Bisbat ha abolit o suspès el principi rector, formulat per Terenci i adoptat per l'Església en línia amb l'Evangeli, pel qual les coses humanes no li eren mai alienes.

La imposició normativa i la submissió a la jerarquia per se potser són mecanismes eficaços a l'exèrcit (tot i que la història no sembla confirmar-ho). Al bisbe li cal la reflexió i mesurar i reconsiderar forces i estratègies. Si el canvi no ve per aquesta via, almenys que apliqui el concepte de caritat cristiana (Deus caritas est, ha escrit Benet XVI) i miri amb indulgència totes i cadascuna de les ovelles del ramat. Començant per una servidora.