Ja se sap que si cal celebrar un dia internacional sobre algun tema és perquè no va bé. Avui és l'aniversari de l'aprovació de la Declaració Universal del Drets Humans i si les Nacions Unides ens proposen celebrar-ho és per analitzar críticament la realitat i actualitzar els programes d'actuació d' institucions, entitats i ciutadania.

La Declaració Universal dels Drets Humans no és un document obligatori per als estats firmants, però va servir com a base per a l'aprovació del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, que sí que són vinculants. La mateixa Constitució espanyola la reconeix com a una font del dret espanyol i s'ha convertit en un full de ruta imprescindible en el Dret Internacional Públic en matèria de drets humans. Però, 61 anys després, podem tenir la temptació de pensar que en un país com el nostre, amb un sistema democràtic consolidat, el compliment dels drets humans és una qüestió superada. En canvi, trobem molts exemples en què els drets humans són menystinguts i subordinats. Podem recordar el cas dels Estats Units, on després dels atacs de l'11-S es van aprovar lleis que retallaven les llibertats argumentant que era necessari per garantir la seguretat.

El repte d'avui és prendre consciència col·lectivament que cal construir un sistema democràtic global, que doni seguretat des del respecte més absolut dels drets humans, i que aquesta seguretat només l'aconseguirem abordant els riscos més profunds: la pobresa al món, les conseqüències del canvi climàtic, la manca de democràcia a molts països del món, la desigualtat d'oportunitats, la inequitat de gènere, la manca d'accés a l'educació per a molts, el flagell de la guerra, etcètera. I molt especialment en relació als drets econòmics, socials i culturals, no podem admetre que la crisi econòmica que avui ha sotraguejat el món sencer, i que afecta especialment els països de l'anomenat tercer món i les classes populars del món ric, suposi un retrocés en els drets de totes les persones. El dret al treball, a la seguretat social, a l'oci, a l'educació i a la cultura, tots ells reconeguts a la Declaració Universal, implica arbitrar polítiques concretes que garanteixin l'exercici d'aquests drets, molt especialment adreçades a aquells sectors que no solament no han provocat la crisi econòmica i de sistema actual, sinó que en són els seus principals afectats.