Si alguna cosa va quedar clara en l'interessantíssim debat organitzat pel RACC entorn de la futura remodelació de l'avinguda Diagonal de Barcelona, és que cal anar molt amb compte amb què cal fer amb aquest important eix viari de la capital catalana. Que de Diagonal no n'hi ha una, n'hi ha moltes, però que és una realitat tangible i que, per tant, com la matèria, ni es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. Per tant, es poden canviar les coses que s'hi encabeixen, però no se n'hi poden afegir més. No és el mateix remodelar l'avinguda Diagonal per la voluntat de fer-hi passar el tramvia per connectar les dues xarxes actuals que remodelar-la sense aquest important condicionant. Que cal millorar la Diagonal, sobretot les condicions dels vianants i del transport públic, que ara té en l'autobús un exponent d'ineficàcia sublim –amb una velocitat mitjana de circulació de menys de deu quilòmetres per hora–, és una evidència. Que a sobre s'hi ha afegit el problema de la bicicleta, el trànsit de la qual cal reordenar, és una obvietat. Però que es faci el que es faci afectarà a la vialitat del conjunt de la ciutat, és una certesa. Convé estudiar molt bé quins són els pros i els contres de cada opció sense desestimar-ne cap. El tramvia s'ha mostrat un magnífic mitjà de transport, apreciat pels ciutadans, però el seu impacte sobre la trama urbana és evident. També cal tenir en compte que la línia 9, que es començarà a posar en marxa demà, tindrà uns efectes positius en la descongestió. I que Barcelona té molts altres carrers que poden ajudar la Diagonal a absorbir el trànsit si es remodelen adequadament. La Diagonal actual provoca complicacions. Però la seva remodelació provoca complexitat, que, com es va dir en el debat, no és el mateix. Per tant, per damunt de tot cal molt de seny, idees clares i gens de precipitació ni improvisació.