Afinal dels 80, durant els fecunds anys televisius de La Trinca, aquest grup va prodigar un gag en què un dels seus membres, Miquel Àngel Pasqual, amb el rostre ennegrit, emergint d'entre les runes cendroses de l'assoladora Guerra de Secessió, brandava una pastanaga i, parodiant Escarlata O'Hara (Vivien Leigh) a Allò que el vent s'endugué, exclamava amb histrionisme: «Juro que mai més tornaré a passar gana!» Des d'aleshores, en aquests verals, no s'havien comptabilitzat registres vodevilescos tan memorables. Fins que fa ben pocs dies, a propòsit d'un presumpte debat sobre els toros, David Pérez, diputat del PSC, va igualar aquest prodigi de tensió dramàtica tot declamant al Parlament de Catalunya el següent guió del victimisme hegemònic: «Aquí [a Catalunya] si no ets del Barça, no ets català; si t'agrada en Loquillo, ets sospitós; i si t'agraden els toros, ets espanyol (...); doncs mirin, senyors: jo sóc del Barça, m'agrada en Loquillo i la Mayte Martín, i m'agraden els toros.» Per culminar el clímax majestàtic, Pérez va entonar a la manera dels actors clàssics un interrogant eloqüent, de gran volada retòrica: «Puc?»

La pau civil és molt fràgil. Tant que convé no tenir cap mena de complicitat amb els impostors de torn, que, a través del seu llenguatge inflat i dels seus discursos melodramàtics, intenten destruir-la. És indignant sentir com doctes demagogs utilitzen paraules com ara feixisme, nazisme, terrorisme, totalitarisme, balcanització, dictadura... per escometre contra tot allò que no encaixa amb la seva ideologia o les seves ambicions de poder. «Catalunya és una dictadura», declarava fa pocs dies un torero després de conèixer les votacions del Parlament amb relació a les corrides. Aznar sosté que Catalunya corre el risc de balcanitzar-se. Qui va repartir carnets de catalanitat va cometre grans errors. Qui durant segles ha estat repartint dogmàtics carnets d'espanyolitat, físics i morals, ha estroncat qualsevol possibilitat de respecte, tota forma de convivència cultural. I ara, entre nosaltres, màscara superposada a una altra màscara, hi ha aquest victimisme que esgrimia David Pérez i que consisteix a dir que a Catalunya s'asfixia qualsevol manifestació «d'espanyolitat». És la vella estratègia del botxí que es disfressa de víctima per colpejar encara més fort. «Puc?» pregunta Pérez. I ho reclama als que no poden tenir un estat propi, no poden exercir el dret a l'autodeterminació perquè encara hi ha opcions polítiques conculcades o no poden ser atesos en català al seu mateix país. «Puc?». I tant que pots, tu!