En la defenestració de llasts per Sant Silvestre, un suggeriment musical per a la ciutat de Girona: fer creu i ratlla al Festival de Músiques Religioses i del Món per tal de començar de cap i de nou la seva política de festivals d'estiu. És el moment, en temps de crisi i, per tant, d'oportunitats. Els pressupostos municipals de cultura ho agrairan. El concepte encara és interessant, un festival d'espiritualitat multicultural en una ciutat on la religió ha deixat una petja notable, però després de deu edicions d'insistir-hi i d'invertir-hi, de regar-lo i repensar-lo, a hores d'ara l'únic èxit indiscutible és la part menys musical, el mercat de cuines del món. Malgrat la professionalitat amb què es programa, amb el pas del temps el festival no ha consolidat un públic estable, autòcton o forà, ni ha contribuït a estabilitzar un teixit de producció artística pròpia, ni resisteix la comparació amb el seu paral·lel teatral –Temporada Alta– o amb el botànic –Temps de Flors–. Les estadístiques somrients i les bones crítiques del seu recull de premsa són tan subratllades que semblen a la defensiva. Un dels problemes constants en la història del festival ha estat la indecisió: ha volgut ser elitista i popular, ni car ni barat, religiós però no gaire. Així, estiu rere estiu, cada nou cop de timó ha donat lloc a programacions erràtiques, apedaçades i desconcertants. En canvi a les comarques gironines triomfen els festivals amb personalitat o amb personalitats, és a dir, els que tenen criteri i els que aposten decididament per les perles; o, per dir-ho d'una altra manera, els que opten pel coneixement i els que ho fan pel reconeixement.

Ara que l'Ajuntament s'allibera de mitja gestió de l'Auditori deixant-la a les mans d'Ibercamera, potser serà l'estiu l'època de mullar-se en política musical i provar de marcar un altre perfil.