Érem cinc la nit de Cap d'Any i vam posar-nos a ballar amb una gravació antològica de David Bowie, que a tots ens va fer pensar en la nostra joventut. Una de les cançons ens va recordar que el temps ens canvia, però que nosaltres no canviem el temps. Ho podem reconèixer: el temps ens passa per sobre i ens transforma, com ho constatem en el nostre cos i amb el fet que ens convertim en un sac d'il·lusions perdudes, sense que tinguem la capacitat d'alterar el seu curs. Havent-se'm arrapat aquest pensament de David Bowie, la notícia de l'estrena d'El cónsul de Sodoma, film que s'anuncia inspirat en la vida de Jaime Gil de Biedma, m'ha fet present que han passat vint anys des de la mort de qui va escriure el poema No volveré a ser joven. Just avui, 8 de gener, es compleix aquest aniversari. I sí, han passat vint anys, durant els quals he tingut temps per comprendre «que la vida iba en serio», el vers amb el qual comença No volveré a ser joven. I així, doncs, comprendre que envellir i morir no són les dimensions del teatre, sinó l'únic argument de l'obra. Un argument amb variacions relacionades amb el temps que dura l'envelliment, però amb un mateix final inapel·lable.

Quan Gil de Biedma va morir jo encara era jove. Tanmateix, com si el poema m'hagués fet efecte, em sembla recordar que ja tenia més present l'argument de l'obra que les aspiracions que el poeta atribueix a la joventut: «Como todos los jóvenes. / yo vine a llevarme la vida por delante. // Dejar huella quería / y marcharme entre aplausos.» O potser ho recordo així perquè, com si fóssim uns vells prematurs, sovint ens recordàvem aquest poema amb un amic que, curiosament, després ha escrit coses que potser deixaran empremta. La meva renúncia, però, no és absoluta. Jaime Gil de Biedma va dir que potser va deixar d'escriure poesia perquè ell creia que volia ser poeta, però en el fons volia ser poema. I és així que encara aspiro que, abans de morir, sigui capaç d'escriure un vers (tan sols un vers) amb la meva vida.