Es parla molt del nou calendari escolar i sembla que aquest sigui el tema més important del moment escolar. Sóc dels qui pensen que cal canviar-lo, fins i tot crec que hem estat poc agosarats, però ho estem fent sense tenir en compte la comunitat educativa i, sobretot, marejant la perdiu i donant al tema una importància fora mida perquè n'oblidem d'altres veritablement importants.

Si tots penséssim que l'alumne ha de ser-ne el més beneficiat, possiblement ens seria més fàcil l'entesa i el progrés. Potser, però, el que fem és posar al davant les velles rancúnies i desconfiances i els interessos particulars, sense tenir en compte el bé comú –reivindico aquest concepte– ni el que es necessita en veritat. Tenim clar que la renúncia pot ajudar a créixer i tirar endavant el nostre país? O, si ho preferiu, en to més positiu: tenim clar què hem d'elegir per assolir el millor per a tothom?

Certament, l'aplicació del calendari demanarà canvis familiars i socials, nous costums d'organització del temps a les escoles i nova organització de les activitats educatives, i també del lleure. I això comporta canvis socials no previstos del tot, ara per ara.

Amb tot, cal preguntar-se: és realment el tema prioritari per a l'escola en aquest moment? És el que ens demana l'aplicació de la llei d'educació recentment aprovada? És el que demana el consens ampli que va possibilitar la llei? És el que ens demana la urgent necessitat de consideració social dels professionals de l'educació i de la pròpia educació?

No. Hi ha moltes coses que cal millorar del nostre sistema educatiu i de la vida diària que comporta. Ens falta diàleg, sentit comú, bona voluntat, confiança, perseverança i reflexió.

Sí, diàleg entre tots. L'hem perdut perquè tots ens sentim sota sospita, cansats i anant a contracorrent. Els sindicats haurien d'obrir la seva mirada i veure la societat i l'escola actual, que no és la que es pensen. Les associacions d'escoles, dites també patronals, hem d'entendre que la feina és prou important per treballar per l'equitat i la col·laboració plena. L'administració ha d'entendre que la burocràcia i el control han de significar l'ajuda a l'eficàcia, i no a l'inrevés. Les famílies han de reflexionar sobre el seu paper en l'educació dels fills i el paper que l'escola té, tot entenent que des de la desconfiança no es crea res de nou. I els mestres i professors, creient que la vocació ens ha de dur a ser més responsables i que el que duem entre mans és massa important per no creure-hi i treballar pel seu progrés.

El treball a fer és prou dur, els recursos que hi manquen, grans, i el paper social dels centres educatius, encara poc valorat; però podem continuar il·lusionats perquè la nostra feina viu de la confiança i de l'esperança, i perquè estem preparats. I perquè sabem que l'educació sempre comporta assumir riscos. Disposem de moltes ganes i d'una tossuda esperança.

Deixem-nos interpel·lar pel nou calendari escolar i aprofitem-lo, com a mal menor, per millorar la nostra tasca, possibilitant el diàleg en la comunitat educativa, fent-nos mereixedors de la confiança social necessària –ara sota mínims– i reflexionant sobre la nostra pràctica diària per tal de millorar-ne la qualitat i anar cap a l'excel·lència –un concepte que agrada poc als sindicats i als defensors de la mal anomenada educació igualitària–. Així, el calendari esdevé una oportunitat de millora, una oportunitat per canviar les nostres escoles, deixeu-m'ho dir, antiquades, gairebé del segle XIX, i possibilitant que els qui ens dediquem a ensenyar, persones del segle XX, puguem estar a l'altura d'uns alumnes que demanen, gairebé exigeixen, una educació per al segle XXI. Posem-nos-hi potenciant les moltes coses que fem bé, demostrant la il·lusió que majoritàriament tenim dintre de les aules. Ah, i deixeu-nos fer el que veritablement sabem fer i volem fer. Ja hi haurà temps per rendir comptes.