El tren cap a Blanes que tenia anunciada la sortida a les quatre de la tarda va arrencar de l'estació de la plaça de Catalunya a un quart de set del vespre. Parlem d'abans-d'ahir, el dia de la neu. Tot i que els altaveus indicaven que no circulava cap tren de rodalies –només un que anava a l'aeroport–, un que deia «Blanes» era allà a la via i la gent hi pujava sense cap fe o amb tota la fe del món. Les màquines de validar els bitllets havien estat desactivades i l'entrada a l'andana i al tren era gratuïta. Això i la gent que s'hi estibava a dins feien pensar que no es tractava d'un viatge normal i corrent sinó d'una autèntica evacuació. Com menys gent quedés a Barcelona, millor, semblava que haguessin pensat les autoritats. Al tren hi havia els passatgers que habitualment l'agafen i uns altres que explicaven que havien deixat el cotxe aparcat o aturat de qualsevol manera al carrer a causa de la impossibilitat de sortir de Barcelona per carretera o autopista i tornaven a casa a la desesperada. Tornar a casa a la desesperada era, per aquests viatgers, agafar el tren. Ja trobarien el cotxe l'endemà.

La gent que s'esperava a l'estació d'Arc de Triomf semblava que no podia caber el tren, però a cop d'empentes i de recórrer a l'art de l'estiba com el que practiquen els descarregadors del moll, hi va caber. En aquell moment fèiem tots la fila de refugiats d'una guerra o d'una cosa pitjor. Quan el tren va sortir a l'exterior per la part de les obres de l'estació de la Sagrera i el paisatge nevat es va fer visible ja érem decididament uns deportats amb destinació a la regió dels Urals.

Cada cop que el tren arribava a una estació i en sortia, la gent respirava. Tothom pensava que aquella estació seria l'última, que ens deixarien tirats allà perquè el tren no podria avançar i perquè l'objectiu de fer sortir gent de Barcelona ja s'havia complert. Fins a Ocata no van començar a baixar passatgers del tren en quantitats raonables. Abans, a Sant Adrià, Badalona, el Masnou, n'havien pujat més que baixat. A Sant Adrià va ser impossible fer lloc a un senyor que duia un turbant i barba. L'home es va haver de quedar a l'andana perquè amb ell a dins les portes no es tancaven.

Passat Vilassar i camí de Mataró, el mar es va fer visible de prop. Les ones de color verd i coronades per uns serrells d'escuma blanca arrencaven de molt enllà i després de formar com unes boles explosives anaven a esclatar sobre les pedres que protegeixen les vies. El tren rebia algun impacte i per un moment algú va pensar en aquell vaixell de creuer que l'altre dia, davant la costa de Begur, al qual es van trencar les finestres per culpa de les onades i es van comptabilitzar uns parell de morts. Entre Vilassar de Mar i Mataró les vies passen gairebé per damunt de l'aigua, i un dia tindrem un disgust. Sobretot a l'altura de la riera d'Argentona, on hi ha un pont que sembla que no hagi de resistir gaires embats ni d'onades ni de rierades. Conseller Nadal, vigili aquest tram.

Tot d'una va semblar que el tren, en comptes de passar per la via passés per un camí de carro. L'endemà al matí, de tornada a Barcelona des de Mataró, tindríem l'explicació del fenomen sensorial i acústic. La via més propera a mar, aquella per on el nostre tren havia circulat, estava coberta de pedres arrossegades per les ones i algunes travesses estaven descalçades. Ho repeteixo: un dia tindrem un disgust. Com que per aquella via no es podia passar ahir al matí de cap manera, només hi havia habilitada l'altra via, tant per als trens d'anada com per als de tornada. S'entendrà que amb els trens havent-se de donar pas ara l'un i ara l'altre els horaris ahir al matí fossin una olla i que els passatgers que volien arribar a Barcelona s'haguessin d'esperar fins a una hora a l'estació de Mataró.

El dia abans, el de la neu, el tren que va arribar a Mataró per la via que a aquella hora ja començava a estar coberta de pedres va deixar anar una quantitat tan gran de gent que, observant-la, primer vaig pensar que semblava impossible que un tren pogués transportar tant de material humà i després vaig pensar que no podia ser de cap manera que a Mataró hi visqués tanta gent.