Confesso, pare, que he pecat. –Quantes vegades, fill meu? –Una de sola! Sí; només una sola vegada he vist una cursa de braus. Tinc mala memòria i no sé si va ser a Lloret o a Sant Feliu de Guíxols. Només sé que, quan era corresponsal de Tele/eXpres, el propietari d'una plaça eminentment turística em va obsequiar amb una entrada i em vaig deixar caure en la temptació. La penitència del pecat ja la vaig pagar, perquè vaig sortir retratat a les pàgines de l'Hola; això també només m'ha passat una vegada a la vida.

Un amic amb més memòria que jo, que té la sort de recordar tot allò que ha llegit, em diu que José M. Valverde va escriure un poema contra la matança dels toros. El trobo, en efecte, en el volum Páginas reunidas (Giner, 1961), i veig amb sorpresa que el tinc dedicat per l'autor; «Agradecido por su palabra», em deia, l'abril de 1965 (Altra vegada la falta de memòria: quina paraula devia dir jo, fa cinquanta-cinc anys, en honor o a favor del poeta?). El llarg poema es titula Elegía del toro en lidia, i comença així: «¡Oh toro, noble toto acorralado / en un valle de caras, para tu daño juntas! / Un enemigo a mansalva te persigue en redondo. / Tú no comprendes nada. Y yo siento vegüenza.» Relata l'agonia de l'animal ferit a traïció, que endevina la seva fi i es rendeix abans d'hora quan descobreix que tot està perdut; voldria amagar-se i morir en un racó, però és obligat a fer-ho enmig de l'eufòria salvatge dels que fins ahir creia que eren els seus amics. El poeta pregunta: «¿Qué habrán sido los hombres en tus ojos? / ¿Qué le irás a decir de nosotros a Dios?»

La presidenta de Madrid, per justificar que la fiesta és un bé d'interès cultural, va invocar el seu reflex en el verb andalús de Federico García Lorca. Per justificar la seva abolició, no han de valer els versos extremenys de José M. Valverde? Suprimir aquest pecat mortal i cruel, primitiu i fatxenda, això sí que seria promoure un veritable «bé d'interès cultural» i de dignitat humana.