La meva relació amb la genètica sempre ha estat en una sola direcció: jo tot buscant-la a ella. Amb els anys m'he temperat, i ara sóc capaç d'observar-la per arribar a conclusions. Malgrat que els darrers esdeveniments em confirmen que les poques coses que coneixia es mantenen. M'explico: sabia de la nostra descendència genètica dels ximpanzés, resulta que el nostre genoma és igual al seu en un 98,9% i molt semblant al d'un peix d'aquari o una ratapinyada de Madagascar. Un cop assimilada aquesta batzacada a la ignorància, m'assabento que el secret és en l'epigenètica, o sigui, l'aparença de l'ADN i els seus canvis motivats per factors desconeguts i que tardarem molts anys a entendre. Malgrat aquesta perspectiva de navegar sense mapes finals, voldria adreçar-me a la quantitat de qüestions morals que genera la genètica tal com la tenim avui dia.

Encetaré el tema amb el cas d'una família que volia escollir una determinada característica per al seu fill, que vindria per inseminació artificial d'un donant desconegut, ja que la família eren dues dones de confessió lèsbica. Aquesta característica era que volia l'assegurança de la clínica de fertilització que el seu fill seria sord; ja que elles dues ho eren i tenir un fill o filla amb perfecta oïda era un desavantatge, atès que la seva cultura i identitat s'expressaven, precisament, per la manca d'oïda. Els diners van canviar de mans i en poc temps van trobar un donant que era sord de cinquena generació. Efectivament, el fill va néixer completament sord. Quan l'opinió pública els va criticar per haver infligit una discapacitat al nadó, la família va respondre que simplement volien tenir un fill com elles: sord. És intrínsecament dolent crear un fill a mida?

Els nous descobriments genètics presenten, a la vegada, unes marcades esperances i uns dilemes poc gratificants. Potser aviat podrem tractar malalties i corregir errors, podrem millorar la musculatura o escollir el sexe i l'alçada dels fills. Però, molt sovint, tindrem la noció que estem en un terreny perillós i que no tenim les salvaguardes morals clares per prendre una decisió. La millora de l'estat muscular d'un atleta –via genètica– presenta un problema moral que, en cas que prengui drogues, és molt clar. L'atleta que pugui escollir un bon tractament genètic serà desqualificat perquè no és moral escollir el millor per al seu cos?

Ben recentment la millora genètica del cervell ha avançat molt, i ja és possible col·locar un gen que es relaciona amb la memòria embriònica de les rates d'experimentació, les quals un cop adultes aprenen molt més ràpidament i recorden més disciplines que les rates no tractades. Les companyies biotecnològiques diuen que estan cercant «acceleradors de coneixement» que seran decisius per tractar demència senil i Alzheimer. Aleshores la pregunta és: hem de dedicar les troballes de la biotecnologia a curar malalties i reparar damnatges físics, o també ens hem de dedicar a millorar l'enginyeria del cos i de la ment? Crec que el perill profund de la millora genètica –aquest nou Prometeu i la seva cursa de torxes– com a inspiració per refer la naturalesa humana, d'acord amb els nostres propòsits i per servir els propis anhels, perd de vista un concepte per aconseguir els mateixos propòsits, tan ambigu com poderós: el do de caràcter. Per reconèixer aquest do, s'ha de disposar d'humilitat, potser també una clara sensibilitat religiosa, però el ressò va més enllà d'una pràctica o altra de fe; pertany al que el teòleg William F. May va denominar openness to the unbidden, és a dir, estar obert a allò que no es pot comandar. Estar ocupat en la salut dels fills no vol dir que els pares esdevinguin dissenyadors d'una voluntat modificadora. En canvi, quan uns pares paguen quantitats de diners per seleccionar el sexe del fill o quan fan servir l'enginyeria genètica per aconseguir una millora de la musculatura, l'alçada o les habilitats intel·lectuals, no sé si s'estan ocupant de la salut del fill o si fan una previsió de futur, d'acord amb els seus criteris de guanyar costi el que costi. Més ben dit: costi el que es pugui pagar. Podem arribar a creure que cal l'enginyeria biològica dels nadons o de nosaltres mateixos per tenir l'èxit esperat en una societat competitiva i que això és un exercici de llibertat. Però canviar la nostra natura perquè s'acobli millor al món és una manera real de considerar-nos més pobres. És una distracció per la reflexió critica del món que ens envolta i que podem canviar, amb la finalitat que sigui més acollidor, pels dons i les imperfeccions que, com a éssers humans, tenim i ens han donat al llarg de les generacions.