El veritable repte que planteja el poder no és obtenir-lo, sinó què fer-ne i com administrar-lo. En el nostre imaginari el poder ens ha estat dibuixat com aquella facultat que té un percentatge molt baix de la població –ja sigui per emanació, per elevació o per llinatge– d'incidir a diferents nivells sobre la vida de la resta. Acceptar aquesta visió seria tan ingenu i tan fals com convenir que la història només es pot explicar a través dels grans personatges. Malgrat tot, molts dels que tenim un poder d'impacte limitat tenim tendència a combregar amb aquesta idea. Això l'únic que provoca és que ens sentim encara més dèbils, que tinguem la sensació d'indefensió davant d'actuacions que ens perjudiquen i d'aquesta manera, a poc a poc, ens deixem rosegar un trosset més de la ja nostra reduïda jurisdicció, moltes vegades fins a reduir-la a miques, juntament amb la nostra dignitat.

Però el cert és que tots, des dels que tastem el poder a una escala microscòpica fins als que tenen mig món i part de l'altre rendit als seus peus, l'exercim cada dia. I aquest exercici no sempre és impecable. De fet, moltes vegades no ens en sortim, però no ens podem inhibir. Hem de perseverar a portar a terme una execució honesta, coherent, determinada, respectuosa, sense renúncies. I, el que és més important, reconeixent la culpa, quan es doni el cas, en totes i cadascuna de les ocasions en què no n'hem fet un bons ús, sigui pel motiu que sigui. Si no ho fem així, si no acompanyem d'autenticitat la gestió d'aquest dret, no podrem exigir res als altres i la nostra credibilitat s'esfondrarà tan ràpidament com s'ensorraria un sostre fet de canyissar sota el pes de la neu acumulada per una nevada com la de dilluns passat.