Després de la nevada, el meu veí va dedicar-se a batre tots i cadascun dels arbres del meu carrer. No fa pas falta haver fet càlcul d'estructures, com ho ha estudiat el meu veí que és arquitecte, per deduir que el pes de la neu glaçada podria fer patir bastant la renglera d'arbres joves que tot just fa un parell d'anys vam estrenar. Els altres veïns, m'explica, se sorprenien de l'espolsada. Qui havia de fer què? Els meteors que ens visiten poc sovint ens ressituen en la nostra inoperància, la nostra impotència, la nostra escala. Comparat amb alguns de prou indòmits, ens n'ha visitat un, la neu, dels més domesticables, però, tot i així, tots hem estat convidats a la galeria dels errors. Qui n'estigui lliure, que llenci la primera bola. Si vaig escapar-me de passar una nit en un poliesportiu de Sant Celoni no va pas ser pel meu seny, sinó perquè no vaig ser a temps de prendre el darrer tren cap a Girona. Dirimir responsabilitats serà com el goteig que, persistent, cau encara del desglaç davant la finestra de casa, lent i podridor. Hi va haver una edat en què la nostra estratègia davant la fred ens va fer sobreviure, els neandertals, en canvi, ja no ho poden explicar. Aquell coneixement antic no es va inscriure al codi genètic, ara no ensumem el perill dels elements, hem perdut la intuïció i l'ofici, convertits en infants orfes a les mans de l'administració. La neu ens ha visitat per advertir-nos que, en darrer terme, estem sols davant del perill, que qui vol ser ben servit s'ha de fer ell mateix el llit. I, en aquest abandó, hem desaprès les eines per lluitar-hi. Amb la neu hom s'hi esbalaeix, cita Els dublinesos de Joyce, o s'hi esquia al damunt, però almenys a mi tampoc se m'hauria acudit batre els arbres com si fossin ametllers. I no sempre tenim un bon veí arquitecte que sap comportar-se com un pagès de la Cerdanya.