Fins ara només el coneixia gràcies a dos llibres magnífics dels quals ell és el protagonista, Diari d'un forense (Mina 2007) i En l'escena del crim (Columna 2010), escrits per Clàudia Pujol i que goso recomanar-los-els. Em refereixo al cap dels forenses de Girona, Narcís Bardalet. Tot un personatge que reconeix que guarda més secrets que els arxius vaticans. L'han batejat com el Grissom català i no és estrany per la popularitat que la feina que fa, la de forense, ha aconseguit gràcies a sèries de televisió com ara CSI i Bones. Amb més de trenta anys de professió, Bardalet ja és un home curat d'espants, que les ha vist de tots colors i que ha estat testimoni d'excepció d'algunes morts i d'alguns dels crims que han marcat la història d'aquest país. Sobre les seves mans van recaure les feines d'embalsamar el cos de Salvador Dalí i procurar que els bigotis del geni marquessin les deu i deu; el seu setè sentit li va permetre saber què havia fet Lluís Maria Xirinachs per deixar de viure quan es va abandonar al bell mig d'un paratge d'Ogassa, i el seu ull clínic li va servir per determinar de què havia mort el boiximà que havia estat exposat al Museu Darder de Banyoles. Bardalet defineix la seva feina –i la dels seus col·legues– com la d'un gran xafarder perquè volen saber-ho tot de la persona que jeu estirada sobre la taula de les autòpsies. Jo hi afegiria que al marge d'aquesta curiositat, d'altra banda necessària en la seva feina i en moltes d'altres –per exemple, la de periodista, que de vegades s'oblida– el forense ha de ser un gran observador. Ha de ser capaç d'adonar-se de qualsevol detall que hagi pogut passar per alt, per petit que sigui, perquè poden ajudar a capgirar una investigació i, per tant, a la resolució del cas. Grans professionals que han de fer servir tots els recursos que tenen a l'abast: la tècnica, per descomptat, la lògica però també les hipòtesis que d'entrada podrien semblar més eixelebrades –però no es pot descartar res: els crims són actes de bogeria–, la bona memòria, la psicologia… Al meu entendre, però, han de ser per sobre de tot grans persones perquè treballen amb una matèria molt fràgil i sensible, han de tenir un respecte extraordinari per la persona traspassada, pel seu cos i pels seus familiars. Gràcies a tot això fan molt millor la seva feina i es tornen molt més savis.

En l'escena del crim, de Clàudia Pujol, recrea literàriament deu casos en els quals ha participat Bardalet, i ho fa amb una gràcia i una traça que no només ens serveix per viure en un crescendo apassionant aquell episodi tràgic que t'atrapa fins al final malgrat conèixer el desenllaç, sinó també viure com va passar més que no pas què va passar. En un exercici de psicologia aplicada, Pujol a través de Bardalet ens condueix dins la ment d'una persona aparentment normal que, de cop i volta, comet un crim, un assassinat. I llegint les actituds dels futurs assassins –moltes vegades sense que ells sàpiguen que ho seran– fa feredat pensar que no hi ha cap raó per creure que podríem ser qualsevol de nosaltres els protagonistes d'un acte tan brutal i atroç com ara matar, assassinar, sense motiu aparent a algú. Sembla que les salvatjades només estiguin subscrites al regne animal però no és així. Ho ratifica també Stefan Schmitt, director del Programa Forense Internacional, de Metges pels Drets Humans. I si ho diu és perquè ha viscut les grans massacres –a Ruanda entre hutus i tutsis o a l'antiga Iugoslàvia entre bosnians, serbis i croats, per exemple–. Massacres que han comès humans, persones, no ho oblidem. Schmitt, forense de professió, diu que sovint ens escarrassem a voler fer la diferència entre humans i animals. Ell sosté que nosaltres som animals més sofisticats, però animals al capdavall amb unes reaccions que ens poden portar a cometre actes planejats i raonats però que s'escapen de tota racionalitat. Bardalet després de veure tants actes atroços –col.lectius i individuals– reconeix que a les nits dorm tranquil, que és creient i que quan es treballa amb la mort i la bogeria la vida s'ha de moure necessàriament a partir de tres puntals: la intel·ligència que hauria de governar les nostres accions, la voluntat que ens hauria de donar les forces per emprendre-les i la prudència per encarar-les. Estic convençut que Bardalet ha arribat a aquesta conclusió després d'haver escoltat molts morts.