Esperanza Aguirre s'assembla cada cop més a un d'aquests personatges estrafolaris i descordats que corren per aquells programes de sang i fetge sentimental que tanta audiència aporten a les televisions privades espanyoles. Els qui tenen interessos en el negoci solen dir, aparentant innocència, que la televisió és un mirall que reflecteix la realitat. Els costa reconèixer que, més que reflectir-la, la crea, degradada i deformada. Esperanza Aguirre sembla obeir a aquesta influència. Anys enrere havíem sentit dir a una persona que l'havia tractada que Aguirre és una dona intel·ligent, amb una bona preparació intel·lectual, amb un caràcter fort però amb un tracte personal educat. Una imatge positiva que ha anat davallant, almenys pel que fa a la dimensió pública, cap al grotesc i el populisme. Cap al grotesc de la lamentable roda de premsa amb els mitjons de llana i del llenguatge groller que li han captat en alguns enregistraments. I cap al populisme, que sembla, ara com ara, la seva aposta política principal. Ho ha demostrat recentment amb dues campanyes. Primera, quan el Parlament de Catalunya comença el tràmit de la iniciativa legislativa popular que pretén prohibir les corregudes de toros, ella engega una campanya contrària per declarar-les bé d'interès cultural i hi arrossega d'altres comunitats sotmeses al PP, com el País Valencià i Múrcia. Segona, l'ofensiva contra la pujada de l'IVA, prevista pel juliol. Ella es posa davant del partit, davant del mateix Rajoy, i estira el carro del populisme antiimpostos. Desorientat, aclaparat, a Rajoy no li queda més remei que afegir-s'hi i afanyar-se a empènyer-lo. Per què Aguirre fa tot això? Amb quina intenció, ja que segur que la intel·ligència no l'ha perduda? És per aconseguir l'hegemonia en el partit? És per convertir-se en una mena de líder populista de la dreta espanyola, una Agustina de Aragón, en contraposició a un Rajoy gris i convencional o a un Gallardón massa progressista? A anys llum del seny i la correcció d'Angela Merkel, ara el model d'Aguirre sembla ser, més aviat, Silvio Berlusconi, primer ministre d'Itàlia i rei de la imbecil·litat televisiva.