Com que Catalunya no és un estat i ens hem de representar a l'estranger amb oficines en lloc d'ambaixades, una bona part dels habitants d'aquest país han trobat en el Barça la representació oficial que no tenim. Durant el franquisme, el Barça va aglutinar la reivindicació de les llibertats nacionals i democràtiques. El més que un club no és només un eslògan afortunat, sintetitza perfectament aquesta confluència de sentiments i reivindicacions. El Barça, a més, ha estat un club transversal. Així, amb ell s'han trobat còmodes dretes i esquerres, vells catalans i nous catalans de llengües i pells diverses. Tot això era evident durant la llarga nit franquista, quan, davant el blanc de l'equip del règim, contrastava la diversitat cromàtica d'un equip de la perifèria. El Barça continua sent més que un club, perquè encara són vigents algunes de les coses que van fer encunyar l'eslògan. Però hi ha molts catalans que no se senten representats per aquest club. N'hi ha que se senten més espanyols que catalans i n'hi ha que són independentistes convençuts. I no són del Barça. Senten altres colors. Per tant, tot i que per a molts ho pugui semblar, el Barça no és l'ambaixador de Catalunya. Tot i que algú s'ho cregui, el president del Barça no és més important que el president de la Generalitat. Penso tot això mentre faig una hora i mitja de cua per entrar dins d'un autobús pintat de blau i grana. Faig la cua perquè el meu fill de set anys es pugui fer una foto amb les sis copes glorioses. Una llarga cua per un instant davant unes copes, la majoria de les quals, em diuen, són còpies. Els cambrers d'un bar proper són del Madrid, però aguanten l'espectacle estoicament. A la cua, un pare madridista fa resignadament l'hora i mitja de cua perquè els dos fills li han sortit culers. Des d'un balcó, una família perica observa des de la distància...