Un col·lega integrat en renya, amicalment, un altre d'apocalíptic. Pel fet que aquest, conseqüent, llença el suplement esportiu del diari sense ni mirar-se'l. Argumenta aquell, al seu favor, la gràcia del titular «Sers inferiors» (El 9, 10 de març). I l'hi explica: un jugador dit Butragueño (també és un cognom) hauria qualificat el president del seu club, dit Florentino (amb el nom ja paga), de «ser superior». Com que ara aquests han perdut calamitosament, el titular ponderat reeixiria a concentrar una mala llet considerable en una simple al·lusió. Potser sí. Pocs dies després, diumenge 14, ja en primera pàgina absoluta, el nostre apocalíptic n'observa un altre, de titular, en la línia ja més habitual d'afirmació tòpica i vàcua: «X s'autoimposa el bon joc per recuperar el lideratge.» I pensa: quanta banalitat cal desplegar per prosseguir dia a dia la Volksverdummung!

¿Com sobreposar-se tanmateix a la pressió exercida per tanta xerrameca fútil?, es demana l'apocalíptic en qüestió. I ve llavors que, talment una vacuna, troba ocasional remei al gran mal en la lectura d'un petit mal que va tot just d'això, del futbol i dels absurds despropòsits a què es presta.

Es tracta de La dèria nova (ara ja és enquistada), obreta teatral de Juli Vallmitjana del 1924, recentment exhumada per Francesc Foguet i Albert Mestres a les Edicions de 1984. El tal esport, llavors ja força en voga, hi és equiparat amb la perniciositat tradicionalment atribuïda al joc d'atzar: ruïna econòmica, familiar i social. Els personatges són esquemàtics; la trama, sainetesca; el llenguatge, saborosament popular.

Se'n salven perles com: «Si no li agrada el futbol, porti-ho amagat, perquè, si no, és fer molt mal paper» (p. 27); «a una persona que no li agradi el futbol, no se li dóna ni conversa» (p. 31); «que no veieu que el dia que no hi hagi baralles, adéu afició» (p. 92).

Frases profètiques que redimeixen als nostres ulls Vallmitjana de la gitaneria de cromo i del populisme costumitzant.