Barcelona, com gairebé totes les ciutats del món occidental, presenta una imatge trista, el diumenge a la tarda. Les botigues són tancades, i quan les botigues són tancades no hi ha res ni ningú que animi els carrers. Passen uns turistes i la desolació encara es fa més gran. El diumenge, els turistes deprimeixen.

El carrer Hospital és una altra cosa. Com en les ciutats del món oriental, les botigues són obertes i hi ha molta gent al carrer. Pakistanesos i magribins entren i surten dels bars, dels locutoris i dels supermercats. Se saluden, es toquen, van en colles. Una veïna del carrer mira des del balcó de casa seva. Del balcó penja una pancarta que diu: «Volem un barri digne». Hi ha pancartes iguals per tots els barris de la ciutat. Diuen que les fan a la Xina, en sèrie i destinades totes a Barcelona. El supermercat d'uns pakistanesos anuncia amb un paper escrit a mà: «També venem productes llatins».

Cap a les set de la tarda, una corrua de senyors i senyores llatins avancen per aquell carrer i entren als jardins de l'antic Hospital de Sant Pau, actual seu de la Biblioteca de Catalunya. On va aquesta gent, si la biblioteca és a aquesta hora tancada? Va a teatre. En una de les dependències de l'edifici gòtic s'hi representa Natale in casa Cupiello (Nadal a cals Cupiello), una peça de l'autor napolità Eduardo De Filippo que després d'haver-se estrenat a Reus té tant d'èxit a Barcelona que s'ha hagut de prorrogar. La dirigeix Oriol Broggi i la interpreten nou actors, amb Pep Cruz de cap de cartell. Abans de començar la funció, els espectadors són convidats a travessar l'escenari i anar a una mena de celler on es podran servir un vaset de vi blanc. Anant pel món, m'he trobat en llocs així. Concerts o altres actes que inclouen amb l'entrada una degustació de pastes o un refresc. Fins ara ho trobava propi d'altres cultures. Ara ho tenim aquí, i em sembla més que bé.

L'endemà és la nit de Nadal, i Pep Cruz, el pare de la família Cupiello, es disposa a fer el pessebre. Viuen amb ell la seva sacrificada dona, un fill que no vol créixer ni vol anar-se'n de casa i que és un lladre, i un oncle que és un barra i un camàndules. La filla casada té un amant. També entren i surten i donen joc una parella de veïns. Amb aquest material, amb els recursos de qui ha trepitjat moltes taules i s'ha fet un tip d'observar com reacciona el públic i uns diàlegs intencionats que han estat molt ben traduïts al català per Núria Furió, De Filippo presenta una família que Déu n'hi do, una família que tot i les exageracions o precisament per les exageracions pot ser presa, si ho volen, com una crítica a la institució social bàsica. Sempre queda bé criticar la família o entendre que és criticada. El que passa és que mentre en el Nàpols de De Filippo la família a la deriva és presentada amb una barreja d'alegria i amargor que tot i l'amargor fa trencar de riure –jo, present a la funció de diumenge, vaig riure fins a la llàgrima i com feia temps que no reia–, aquí a Catalunya quan els autors de teatre, de cine o de novel·la s'enfronten a una tesi semblant tiren només per la tragèdia i per les llàgrimes que no són de riure sinó que són salades i fan picor als ulls. Estem molt treballats per l'Espanya negra que dóna més importància a la Setmana Santa que a la Pasqua o que al Nadal i hem estat molt receptius al cine de Bergman, amb els seus personatges torturats. Mentre la família Cupiello es prepara per celebrar Nadal, De Filippo ens presenta un pessebre vivent, poblat de figures vives i vitals, amb tots els llençols de Nàpols estesos al balcó.

Santiago Rusiñol, amb L'auca del senyor Esteve va intentar la via diguem-ne napolitana, llatina, d'escriure teatre. Mirem ara la seva Auca tal com la representen al Teatre Nacional. Me l'han feta transcendental, me l'han actualitzada situant-la en època fúnebre i no fa riure. Tant com en fa l'original, i tant com l'obra igualment posa l'ull crític en la família tradicional, la família que passa de generació en generació com passa la processó de Corpus, una processó amb gegants, paperets i serpentines entre la creu i la custòdia. A mi m'agradaria veure L'auca del senyor Esteve en mans d'Oriol Broggi o de Carlota Subirós, la seva còmplice de la companyia La Perla 29 que presenta aquestes funcions a la Biblioteca de Catalunya.

A la sortida, plou. Una senyora diu al seu marit: «Ho veus? Ja t'ho havia dit que havíem d'agafar el paraigua.» La frase és d'una normalitat absoluta, però dita en sortir del Natale in casa Cupiello sembla extreta d'uns dels seus diàlegs. T'imagines el senyor i la senyora a casa seva discutint sobre si plourà o no plourà i sobre la conveniència d'agafar el paraigua. Així que badem ens surt la vena napolitana. Mediterrània, per dir-ho amb paraula d'ara. El senyor i la senyora estan salvats. Uns pakistanesos s'han reunit a la porta dels jardins de la Biblioteca de Catalunya esperant la gent que surt. Venen paraigües plegables per sis euros. Productes llatins per als llatins que un diumenge a la tarda han anat a teatre al carrer Hospital de Barcelona.