Fa uns mesos vam sentir parlar força del català emprenyat. Tot i que l'esmentaven sovint en articles i tertúlies, era una figura una mica ideal del nostre pessebre polític, amb un perfil imprecís. Com era el català emprenyat? Una ectoplasma que s'agitava, inquiet i disgustat, per la geografia nostrada. Aquests últims dies la figura s'ha concretat i ha passat de la dimensió política, que sempre fluctua i és més o menys teòrica, a formes més tangibles de la realitat. Ara n'hem vist molts, de catalans emprenyats, vius, de carn i ossos. El català emprenyat ha passat d'ectoplasma i arquetip a tenir identitat civil, noms i cognoms, biografia i NIF. Calia que patíssim alguna eventualitat grossa, com aquesta catastròfica setmana blanca, per poder atorgar rostre i figura a aquell invent de periodistes i tertulians. Ara el tenim aquí, el català emprenyat –i la catalana emprenyada!– i tothom, el president de la Generalitat, el conseller d'Interior, el cap de l'oposició, pot saber quina cara fa. La reacció d'indignació ciutadana en constatar el mal funcionament dels organismes públics i dels despòtics monopolis –encara que no ho siguin és com si ho fossin– privats, com ara el servei elèctric, ha ofert concreció a una figura abans imprecisa. Vivim en una societat benestant, si es compara amb tres quartes parts del món, però ja fa anys que aquí va creixent una mena de malestar soterrat, indefinit, que necessita alguna esca que l'encengui. La situació política, amb tot el que ha passat a l'entorn de la reforma de l'Estatut i amb la fòbia anticatalana atiada a Espanya, contribuïa a reforçar la remor. Però calia un fet més immediat, elemental i tangible, com aquesta fallida dels serveis públics, perquè el malestar esclatés. És el que ha passat aquests dies. Es pot viure amb una mena de disgust constant i somort, per la crisi econòmica, per la situació política, però quan veiem tanta incompetència en els serveis públics i ens quedem sense llum ni aigua ni calefacció, l'emprenyament difús, acumulat per diversos afluents, esclata. Per raons domèstiques, ara ha pres una dimensió concreta. Però ve de lluny i tot s'acumula.