Hi ha moltes maneres de fer les coses i cadascú tria la que li sembla més adient. Sense entrar a fer valoracions sobre si les formes són més o menys correctes, les intencions més o menys nítides o, fins i tot, les finalitats més o menys legítimes, hi ha determinats tics en les maneres de fer que ja em predisposen a la sospita. Digueu-me susceptible. Resulta molt fàcil, i enganyosament rendible a curt termini per al periquito, llançar una campanya sobre el cost de la xocolata del lloro quan el poble passa gana, sense entrar en el debat sobre si al lloro se li ha de donar xocolata o són millor les pipes o, encara millor, si ens fa falta tenir lloro, periquito o un corb que ens buidi els ulls, que em sembla un debat molt més interessant. Però quan l'estudi que serveix de base a aquesta campanya està ple d'errades i quan es pretén rebatre la informació contrastada amb noves falsedats, la cosa es fa sospitosa, no només per al lloro, sinó als ull de qualsevol (amb permís del corb). Per cert, la tàctica del corb és molt més perillosa i ja la coneixem. Li agrada furgar per nafres i ferides, i el cop de bec a les parts toves. És bèstia llesta, el corb, i malintencionada, i mai no està prou satisfet fins que assoleix el seu tron damunt la carronya que es podreix. I si li fan la feina, millor que millor. N'hi ha uns altres, de periquitos, alguns de molt estarrufats que abans havien fet de lloro xocolater, a qui els agrada xerrotejar des de les seves gàbies sense escoltar ningú més que a ells mateixos, mentre es dediquen a escampar un barregim de pellofa i cacona per tot arreu. I ja els pots explicar romanços, que ells seguiran amb la seva xerrameca de sempre i escampant la mateixa dèria. Tot i així, a mi em resulten simpàtics, els periquitos, i m'agrada la xerrameca que fan, excepte quan, potser sense voler-ho, li fan el joc al corb.