Una amiga minimalista com que no tenia ni una trista espelma es va prendre dos gots de vi i se'n va anar a dormir. Una altra amiga explicava, amb uns dots còmics dignes de sortir a la tele, com en un moment va tenir diferents visions de la nevada a partir de les interpretacions que en feien des de la distància la mare, la sogra i la cunyada. Un amic lamentava el mal dia en què va decidir eliminar la llar del menjador per poder guanyar espai. Un grapat de coneguts han hagut de recórrer a veïns i familiars per poder posar llenya al foc ja que a aquesta època de l'any havien esgotat les provisions. M'expliquen casos de gent que no ha pogut obrir el garatge o les persianes fins que no els ha retornat l'electricitat. La mare em recordava l'error que hauria estat tapar el pou tal com proposava el paleta: «Neva i ens quedem sense aigua, hi ha sequera i ens quedem sense aigua, com vols que tapem el pou!» Els comentaris d'aquests dies donen per a molt i apareixen nítides les diverses cares de la societat que ens ha tocat viure. Focalitzem la nostra vida cap al futur, oblidant ràpidament d'on venim. A les cases, pobres o no, sempre hi havia estoc d'espelmes. La llenya s'entra a l'estiu i, si l'espai ho permet, s'ha de fer provisió per a la temporada. L'aigua és un bé escàs i el manteniment dels pous, almenys als pobles, estalviaria molts problemes i molta despesa. I el totxo? Doncs mirin: fa quatre dies, quan a casa ens escalfàvem al voltant de la xemeneia, anàvem a dormir amb una bossa d'aigua calenta, però com que no n'hi havia per a tothom, caldejàvem un totxo i quan era roent l'embolicàvem amb paper de diari i mitigàvem el fred dels peus i els llençols. A vegades hem de caure per aprendre a caminar. Les sotragades de la climatologia ens recorden la nostra feblesa i que s'ha de mirar endavant sense perdre mai de vista els orígens.