A Madrid, per llei, ja fa temps que s'hauria d'haver renovat la composició del Tribunal Constitucional. Quatre membres, que ja han superat les pròrrogues previstes, haurien de ser rellevats i, a més, s'hauria de cobrir la vacant per defunció d'un altre magistrat. Però, per concretar els nous nomenaments, cal un acord a les Corts entre PSOE i PP. Atesa la majoria que legalment es necessita, és imprescindible que els dos principals partits espanyols es posin d'acord en qui ha d'ocupar les altíssimes poltrones. Si no hi ha avinença, no hi pot haver nomenaments, i això és el que passa ara. Tots dos volen afavorir jutges de la seva corda ideològica i no s'entenen, és clar. Es parla molt, amb un to solemne a la veu, de la divisió de poders, però aquí teniu una prova irrefutable de la projecció del poder polític sobre el judicial. I encara més que projecció: influència, un pes determinant i decisiu. Els partits més forts designen els jutges. Si no pacten, no hi ha designació. Tot això es va tornar a demostrar dimarts a les Corts. CiU i ERC van elaborar una proposta per evidenciar altre cop aquella dependència. Ja sabien que no prosperaria, només pretenien ensenyar el funcionament de la maquinària. I, en efecte, es va demostrar. PSOE i PP van coincidir, aquí sí, a refusar la proposta catalana. No hi ha acord a nomenar els nous magistrats, però hi ha acord a no nomenar-los. Admirable, alliçonador. El Constitucional continuarà paralitzat i en estat d'excepció. El mateix dia –la realitat, de vegades, fa aquestes bromes– va ser CiU qui va impedir, al Parlament de Catalunya, i amb l'ajut del PP, que es renovessin quatre dels set membres de la Sindicatura de Comptes. L'aquiescència de CiU també és imprescindible, com a Madrid la del PP. Com que no existeix, el tripartit està lligat de mans i la renovació és impossible. Aquesta mena de coses, la majoria de ciutadans no saben que existeixen ni les entenen. Però són cabdals, són la lletra menuda de la política, on es juga de debò la partida del poder, més enllà de declaracions públiques, d'eslògans electorals, de programes que no es compleixen i de tota la comèdia.