Segons el catedràtic d'estructura econòmica de la UPF, Santiago Niño Becerra, actualment només ens trobem en una fase de precrisi; és a dir, encara no hem accedit a les etapes més dures de la depressió col·lectiva. De fet, segons l'eminent economista, entre el juny i el juliol d'enguany entrarem en la crisi sistèmica: la crisi de debò. L'argumentari de Niño Becerra és prou conegut; de tota manera, el passat 14 de març, en una excel·lent entrevista, el prominent professor detallava la magnitud de la tragèdia d'una manera molt lúcida i realista, sense caure en el catastrofisme demagògic i infantil. El catedràtic ens advertia, amb un didàctic pessimisme (racional i necessari), que hem de canviar ràpidament de model econòmic i social (el banal megaconsum); encara que sigui molt dur fer-ho. La dissertació científica i amena, amb lloables tocs de sentit comú, de Santiago Niño Becerra posa en dubte no només les pobres proclames dels nostres (empetitits) representants públics sinó, fins i tot, els (prepotents i recalcitrants) cants de sirena dels gurus de l'economia superglobalitzada, com són l'FMI, l'OCDE o el Banc Mundial. També s'ha d'especificar que nosaltres ho tenim molt més magre que d'altres europeus. A casa nostra, el crèdit fàcil i el totxo insuls ens ha fet molt fràgils i dependents. I el que és pitjor: ens pot convertir en pobres de solemnitat. El nostre model socioeconòmic (i gairebé vital) està corcat d'arrel i sense alternativa. A més, la política, en general, cada dia resta més sotmesa als imperatius i les arbitrarietats dels senyors feudals de la finança especulativa. La classe mitjana ha esdevingut un miratge i l'ascensor social es troba fora de servei. El sistema capitalista encara és potent, però (amb vista al 2012) no hi haurà cap govern –en l'ull de l'huracà de la crisi sistèmica– que pugui suportar una taxa d'atur del 30%.