Ja ho sabem que a les repúbliques bananeres, que els anglosaxons anomenen banana republic, no hi neva mai. I que la gent que hi viuen ho fan a salt de mata, amb una mà al davant i l'altra al darrere. No fan mai previsions, viuen al dia, amb les infraestructures i la intendència justes per anar tirant. Les oligarquies presents en aquells territoris exploten els recursos naturals, paguen una misèria als assalariats, els cobren tots els serveis a preu d'or i els hi ofereixen amb la qualitat mínima per tal d'estalviar dispendis i engreixar, més i més, els seus comptes corrents. El dia que els arriba alguna eventualitat –petita o gran– les estructures que són imprescindibles per fer funcionar un país fallen estrepitosament. Aleshores els manca l'electricitat, el telèfon, l'aigua potable, els aliments bàsics, i els resulta impossible desplaçar-se als centres sanitaris, escolars o de treball. Els punts neuràlgics –hospitals, administració, policia– queden sobrepassats. Les benzineres no poden servir carburant, els grups electrògens, si n'hi ha, es troben sense combustible per fabricar electricitat, l'han de manllevar, tot xuclant-lo amb un tub de plàstic, dels dipòsits dels vehicles particulars. Si hi ha una urgència mèdica les ambulàncies no circulen i han de portar els malalts i els vells en una retroexcavadora fins a les instal·lacions sanitàries. Tot esdevé un desgavell propi d'un país de nyigui-nyogui. Ningú no sap què ha de fer i s'improvisa com es pot.

En definitiva, una ventada, un aiguat o un tremolor qualsevol converteixen aquell país cofoi, alegre i despreocupat en un caos total i absolut. Quan això passa, que és més sovint que no plou, el món civilitzat se'n mofa titllant aquelles nacions, en zona tropical, de repúbliques bananeres. És a dir, ben igual que aquí, però ells encara tenen la sort que no els neva ni els fa fred.