Una vegada vaig ser a Israel, convidada per la meva amiga Yael, que, des de Tel Aviv, em va dur a Jerusalem per ensenyar-me el corprenedor Mur de les Lamentacions, però també per visitar plegades la part oriental de la ciutat amb la guia d'una organització que, amb finançament europeu i reunint-hi voluntaris jueus i palestins, s'encarrega de mostrar com l'estat d'Israel va ocupant de manera agressiva el territori. Sense defallir, com una màquina voraç i incansable: blocs de pisos uniformes, construïts amb un material de batalla, s'estenen de manera grollera per deixar constància d'una voluntat d'expansió que sempre es creu legitimada. D'aquells dies passats a Israel puc dir que, si mai havia tingut alguna idea clara sobre un lloc tan complex, vaig tornar amb un estat de gran confusió que persevera. Tanmateix, hi ha fets inapel·lables, d'una contundència tan extrema com la del mur que divideix el territori de manera que, posem per cas significatiu, el palestí no pugui accedir al camp d'oliveres que pràcticament era el seu únic recurs econòmic. Només de començar el recorregut, la guia ens va donar un mapa amb unes línies traçades que marcaven clarament que, des de la resolució de l'any 1949 de l'ONU sobre Jerusalem, Israel ha transgredit constantment l'acord que aleshores va acceptar alhora que les autoritats palestines ho rebutjaven. Israel no ha fet més que expansionar-se annexionant territori, com ara després de guanyar la guerra dels Sis Dies l'any 1967, o de practicar una política de fets tan consumats com els nous edificis que, es diria que d'un dia per l'altre, van construint-se en el territori. Davant d'aquesta situació, la guia ens repetia que a Jerusalem Est hi ha la tensió més viva i que, si no s'hi feia res, el conflicte judeopalestí no podia arribar a cap principi de solució. Tan sols un principi. Ho he recordat davant dels últims enfrontaments arran de la inauguració d'una sinagoga a Jerusalem Est, a prop de la mesquita d'Al Aqsa. Un nou detonant que reactiva un infern interminable.