A França es va posar de moda l'expressió «lepenització dels esperits» per designar l'èxit d'unes idees, les de Le Pen, més enllà de l'èxit electoral dels candidats que les vehiculen. És una manera més de desqualificar les inquietuds d'una ciutadania amoïnada per fenòmens que no entenen, i que no tenen per què acceptar passivament; per polítics que, en el millor dels casos, no se saben explicar, i per un futur que adverteixen incert i perillós. En general, excepte individus d'alta intensitat ideològica que animen grupuscles extremistes, la gent espera solucions dels grans partits de la centralitat democràtica; quan no en troba, o veu que aquests fugen d'estudi, pot passar qualsevol cosa. S'atribueix a Laurent Fabius, que va ser primer ministre socialista, l'afirmació que el Front National de Le Pen planteja les bones preguntes però hi dóna males respostes. Convé afegir que, en democràcia, no hi ha males preguntes ni s'hi val a expulsar ningú del debat; qualsevol qüestió que es susciti, per ximple que sigui, mereix almenys ser discutida, i rebutjada si queda en minoria. En un recent debat sobre el cas de Vic, un alcalde, també socialista però menys avisat, deia que no es pot combatre l'extrema dreta apropiant-se del seu programa. Cert, però és que la igualtat davant la llei i no fer trampes amb el padró no és cap tema d'extrema dreta, sinó de sentit comú, i molt transversal; tampoc no ho és considerar la immigració com una font de problemes, cosa que ens han negat que fos fins que no han pogut més. És hora que els partits democràtics deixin de fer com en aquell epigrama de Bertolt Brecht en què, vist que el poble no segueix el govern, aquest opta per dissoldre el poble i elegir-ne un altre.